divendres, 23 de desembre del 2011

Bon nadal!



Fa dies que a casa es repeteixen aquestes frases. La primera vegada gairebé ploro pensant en la cara que faran els meus pares quan les sentin de boca de les artistes. Ara ja no em vénen les llàgrimes als ulls, però la baba em segueix caient a raig. I no n'hi ha per menys!

Bones festes a tothom! Que disfruteu molt!

Com alegre campaneta

que no para de tocar

avui el meu cor batega

perque et vol felicitar

BON NADAL!

dijous, 22 de desembre del 2011

Recollint fruit



De vegades la feina a la Universitat no és massa lluïda: passes un munt d'hores preparant una classe de 50 minuts, dediques mesos a una investigació que no dóna els resultats desitjats o que al final no resulta tan interessant com et semblava. Per això, quan arriba una bona època es disfruta moltíssim. I a mi m'està passant ara.

Tot va començar amb el Màster. Vaig fer una assignatura que és el darrer any que s'imparteix, però que jo donava per primer cop. És a dir, vaig fer un munt de feina que em cundirà 1 any, no la podré aprofitar per l'any vinent. Però si que va cundir: les alumnes (tot noies) van quedar força contentes i em van enviar mails d'agraïment que valen tot l'or del món.

I ara fa 10 dies va començar el "colofon": ens han publicat dos articles a revistes molt bones. Jo no en soc la primer autora, de fet en un som una bona colla d'autors, però és un reconeixement a una feina de xinos que em va suposar un any cremant pestanyes davant l'ordinador, i que per fi està donant fruit.

Així que estic orgullosa de mi! i la meva mare ni us explico!

P.D. Aquí i aquí teniu els enllaços a la notícia que ha publicat la UB a la web. Per si teniu una tarda avorrida o busqueu alguna cosa per llegir al lavabo ;)

dimecres, 21 de desembre del 2011

Delega!!!



Això és el que sento més darrerament. Delega! Deixa-m'ho fer a mi! Demana'm ajuda! i jo no en sé. A veure, amb això no vull dir que sigui una superwoman que ho faci tot. Sort que els meus pares em vénen a ajudar als matins amb les nenes, jo sola no podria amb tot. Entre d'altres coses no puc portar les tasses de llet de la cuina a la taula a saltirons... Però si que em costa no ser jo la que fa les coses i sobretot la que les té controlades. Ah amigo! aquest és el gran punt! el control! i és que no suporto no tenir el control del que faig, no saber què hi ha exactament a la bossa de piscina perque no l'he fet jo, no saber si les carmanyoles estan cadascuna a la seva motxil·la perque les hi ha posat algú altre, no triar les samarretes que s'han de posar les gatxans al matí perque no puc pujar les escales fins les habitacions... AAAAAAGGGGGHHHHHH

I ara s'acosta ja nadal. Jo soc de les que ens agrada fer un regalet a la mestra de les nenes per festes i no puc anar a buscar-lo (problema de no fer les coses amb previsió... l'any que ve a l'octubre ja ho tindré tot apunt... i jo que me'n reia...), la setmana passada va ser la jornada de portes obertes a música i dansa (en dos dies diferents... manda cojones) i demà és la de piscina (ni una tarda de relax puc tenir???), dissabte tinc a la família a sopar i hauré de delegar la compra i part de la realització del menú (part, si ho fes amb tot rebentaria de nervis!), s'han d'acabar de comprar regalets. I a sobre estem en plè canvi d'habitació de les nenes i fan falta coses... AAAAAAAAAGGGGGGHHHHHHH

Però soc forta, superare les reticències del meu cervell i faré veure que no he vist les paelles per rentar a sobre la cuina, o que no m'estressa la pila de roba per planxar que hi ha dins el cove, i faré com qui no sent la veueta interior que em diu... AAAAAAGGGGGGHHHHHH!!!

dimarts, 20 de desembre del 2011

No hay mal que por bien no venga 2a part (o qui no es conforma és perque no vol)



Qui m'ho havia de dir a mi que m'havia de fer un esguinç perque les coses milloressin. Doncs si, ha sigut com si a l'Erinn me l'haguessin canviada, ha girat com un mitjó. Dijous quan em va veure amb la cama embenada es va quedar molt parada i mig plorosa. I des de llavors oli en llum: portem ja 5 dies i perfecte: s'aixeca amb son però de seguida dibuixa un somriure als llavis, fa bromes, juga, està contenta, es pren la llet sense queixar-se pel pitet, la distància de la cadira a la taula o el color de la canyeta, accepta la roba que li poses... I potser jo també estic més conscienciada o sé portar-la millor o entre les dues ens entenem millor... no ho sé! El cas és que quan hi ha un punt de descontent o de disputa el sé resoldre, no m'altero tan fàcilment i ho solucionem entre les dues (o entre les tres, que la Maria alguna vegada també hi està implicada) sense massa terrabastall. Així que benvingut esguinç!!!

P.D. Espero no haver de dir "calladeta estava més guapa..."

divendres, 16 de desembre del 2011

I ara què faré?



Ahir vaig anar al gimnàs. Fa uns mesos amb una companya de feina vem apuntar-nos juntes al gimnàs de la UPC, que està molt a la vora de la feina i és molt barat (19 euros al mes!!!). Era la nostra manera d'obligar-nos a fer esport, ja que l'una anima a l'altra, i no sentir-te malament si una setmana no hi podem anar. De moment portem el ritme de una classe cada setmana o cada 15 dies i ahir tocava!

Jo estava amb moltes ganes: l'Erinn m'havia donat un matí fatal i necessitava que el cervell es buidés i nomes penses en pujar i baixar de l'step. I aixi estava jo, amunt i avall, amb més energia que la de costum, fins que vaig posar malament el peu i vaig caure. Resultat: esguinç xungo al turmell, una bena enorme i 15 dies sense posar el peu a terra. I allà estava jo sense amoïnar-me gens pel mal. Només pensava "i com m'ho faré ara?". Com m'organitzare amb les nenes, la casa, la feina i les crosses? com les canviaria per la classe de dansa? com les podria dur avui al l'escola per despedir-les (han marxat d'excursió)? Com planxaria les samarretes que s'havien de posar? Així que vaig renegar molt, vaig plorar, em vaig queixar... i ja està. A tirar endavant! No queda otra!

I res, ja ho tenim tot més o menys engegat: els meus pares m'han vingut a ajudar al matí, he pogut fer els esmorzars bé, ma mare m'ha planxat les samarretes. I sobretot, el meu cosí ens ha portat fins l'escola i els he dit adéu. Ah, i l'Erinn ha tingut un matí fantàstic ajudant a la mama i cuidant-la!

P.D. Ara podré llegir!!!!!!!!!!!

dimecres, 14 de desembre del 2011

La nostra aventura anglesa


Tenia aquest post escrit feia dies, però no gosava penjar-lo. Estava esperant un senyal, una llum que m'indiques que les coses estaven canviant i tornàvem a la rutina de sempre. Avui les coses han anat una mica millor i per això em sento amb ànims de penjar-lo.

Aquests dies aprofitant el pont i els bitllets barats d'easyjet hem estat a Londres. Tenim la sort que la madrina de les nenes, l'Ella, viu allà i no fa massa s'ha comprat una casa amb llits per quatre convidats, així que els havíem d'estrenar!

El viatge ha tingut moltes coses bones:

- el museu de la ciència de Londres és increïble. Només en vem poder veure una part (diguem que el nostre viatge ha estat com un Londres para niños, i la part més seriosa ha quedat totalment de banda) però a mi ja em va enamorar. Té una part dedicada als nens més petits, on juguen amb politges, imiten un terratrèmol o descobreixen perque les bombolles són rodones de la millor manera possible: amb un espectacle molt divertit de bombolles.

- el museu d'història natural també els va encantar, sobretot els dinosaures, que els feien por i els fascinaven a parts iguals.

- vem patinar! hi ha varies pistes de gel (tipo la que han posat a plaça Catalunya) i es nota que fa anys que les hi posen. Nosaltres vem anar a la que hi ha fora del museu d'història natural, que té una pista més petita pels menuts i uns fantàstics pingüins que ajuden als nens a aguantar-se. Sens dubte va ser el millor moment de tot el viatge.

- vem parlar amb el pare Noël! si!!!!!! vem anar a una mena de mercat nadalenc-parc d'atraccions de nadal, el Winter Wonderland, que és tan ensucrat com pinta a la web, però que les nenes van disfrutar moltíssim. Van pujar als caballitos, van baixar per un tobogan gegant i sobretot van veure i parlar amb el pare Noël, que va escoltar les seves peticions (traduïdes per una servidora) i els va regalar un xiulet (que també podrien regalar alguna cosa més silenciosa....).

- vem córrer pels parcs de Londres, trepitjant fulles i veient els enormes arbres. Per mi probablement una de les millors coses que tenen.

- l'Ella va organitzar una festa de disfresses nadalenca amb tot d'amics i família on ens ho vem passar molt bé i les nenes van ballar com boges (de grans seran de les que tanquin les discoteques, ja m'ho veig a venir...).

Aquestes van ser bàsicament les activitats. Direu "què xulo", "que divertit", "que bé us ho veu passar"... I en canvi jo no em trec la sensació de desastre de sobre. Per una banda crec que estan en una mala edat per fer un viatge d'aquest tipus: de més menuts tens el carro i sempre hi poden descansar i de més grans aguanten més tute, però ara encara estem en la fase de necessitar una estona de migdiada i es fa difícil de compaginar amb les activitats a una ciutat. La casa de l'Ella era més o menys a una hora en transport públic del centre de Londres i això feia que no ens hi poguéssim acostar a fer una pausa al migdia per dormir o descansar i seguir. En previsió ja ho vem concentrar tot en una jornada de 10 del matí a 4 de la tarda, amb una sola activitat al dia, però tot i així molts cops els resultava excessiva. De fet més d'un dia se'ns adormien als braços o a coll i bè.

Apart, però, i d'aquí ve el meu estat d'ànim, portem una època molt dolenta amb l'Erinn que ens ha amargat molts moments del viatge. Abans de marxar ja duia un parell de setmanes tontina. No se perque, però està molt gelosa, només vol que estiguem per ella i per aconseguir-ho es queixa de tot, s'enrabia, ens repta, plora, crida, ens pega... A casa, ho anava trempejant, però fora de casa m'ha superat del tot i en algun moment he acabat plorant. El pitjor és no saber què fa que estigui així. Només vol estar amb mi però quan hi està no li sembla res bé, tot li faig malament.

Per sort no és sempre així. I també per sort en Vic em va fer veure tots els moments bons passats i relativitzar la situació. Però normalment ens afecta més allò que és dolent. I jo he tornat molt tocada.

Com us deia al començament, aquest matí ha anat força millor i amb una abraçada he solucionat un intent de baralla. A més he demanat hora amb la mestra per veure si a classe està igual (m'imagino que no, si hi hagués alguna cosa suposo que me l'hagués comentat) i per parlar-ne una mica. Avui començo a no veure les coses tan negres i el rosa (tot i que no m'agradi) ha començat a entrar de nou a casa. Potser soc molt optimista d'animar-me només amb un matí de tranquilitat, però penso que tot és un començament.


Amb l'Ella al museu d'història natural veient els dinosaures


L'Erinn baixant pel tobogan amb el papa


L'Erinn ballant a la festa de nadal de l'Ella


la Maria a les atraccions de Winter Wonderland


Patinant amb els papes i els pingüins


La Maria corrent per Hyde Park

dijous, 1 de desembre del 2011

El "lado oscuro"


Ha sigut relativament fàcil. Les he fet caure al "lado oscuro" com qui no vol la cosa, deixant que es pensin que han sigut elles les que han triat, les que m'ho han demanat i jo he accedit. Però ja hi són.

Tot va començar ensenyant-los la coberta del DVD. Era tan temptadora! I quan els vaig dir que hi sortia una princesa ja va ser el no va más! Però un dia la vem posar i no en feien massa cas, així que la vem treure a mitges. Aleshores vaig optar per dir-los que eren massa petites per veure-la. Ui lo que has dicho!!!! des de llavors l'Erinn no va parar de demanar-la cada cop que proposàvem de veure una pel·lícula, així que hem quedat que quan facin 4 anys ens farem crispetes i la veurem les tres juntes.

Així que el 20 de gener, el dia després de fer els 4 anys, les gatxans entraran en una nova dimensió. Aquella tarda veurem Emma! I és que la carona de fleuma de la Gwyneth Paltrow amb una diadema i una tassa de te resulta taaaaaaaan encantadora que no s'hi han pogut resistir. I si, que l'Emma és una princesa és una petita mentira, però en el fons una mica si que ho és. Si més no de casa seva!

P.D. Star wars la deixem per més endavant, de cara a l'estiu je je je


dimecres, 30 de novembre del 2011

Nova feina!



Doncs ja tinc a l'home amb feina un altre cop! La veritat és que ha sigut mes fàcil del que jo em pensava i al final li he hagut de donar la raó. Ha tingut 4 ofertes i al final ha triat la que més li ha agradat per feina, sou i horaris. I la veritat es que hi sortim guanyant força. Sobretot perque en comptes de plegar a les 6 de la tarda podrà plegar a les 4 i seguir sent el papa més divertit del parque (títol que en aquestes setmanes s'ha guanyat a pols).

Ell content, les nenes contentes i jo contenta, i més tranquila.

Delegades



Acabo d'arribar de la primera reunió de l'AMPA des que en formo part. No ha estat malament. De fet la impressio ha estat positiva: fan molta feina i la fan de grat. Ara a veure a quina comissió m'apunto perque totes demanen força disposicio horària...

Però el tema estrella per mi era era saber qui serien els delegats/delegades de P3. Aquest any s'ha posat en marxa a l'escola el tema dels delegats: un pare o dos de cada classe que servissin d'enllaç entre l'escola i els pares per temes que afectin a tot el grup. En principi han de contactar amb la resta de pares, ajudar a la integració dels extrangers, fer pinya i gestionar els possibles problemes o dubtes amb l'escola. Quan van demanar candidats no sabíem que s'hi hagues presentat ningú. Els que ja érem a l'AMPA no ens hi podíem presentar i la resta de gent amb la que ho comentàvem o a qui animàvem s'hi negaven. Així que avui he anat a la reunió amb molta curiositat. I per partida doble!

I toma ja! quan he vist els noms he pensat "això acabarà malament"... a una de les classes s'ha presentat una mare que no va mai a l'escola. Per horaris no pot anar mai a buscar ni a recollir a la seva filla. Apart, no és una persona amb massa do per a les relacions humanes (deixem-ho aquí... per més informacio consulteu aquest post). I l'altra, ai l'altra! aquesta és la reina del mambo!!! no es parla amb la meitat de les mares de la classe per diferents disputes. Jo hi parlo, però, des que em va preguntar "que le aporta ese niño moro a mi hijo?" i li vaig contestar, que es veu que era una pregunta retòrica i no s'havia de respondre res... i menys el que li vaig dir jo, doncs des de llavors només parlem del temps... així que ja se amb qui m'he de posar en contacte quan vulgui que la mestra tingui en compte el pronòstic meteorològic per planificar les activitats. Ai senyor!

diumenge, 27 de novembre del 2011

Dit i fet!



Doncs mira, l'Anna va llençar la idea i ens hi vem tirar de cap! Hem començat un petit club de lectura virtual amb la idea de compartir lectures i comentar-les. No tenim massa temps, però jo crec que amb bona voluntat i animant-nos les unes a les altres serem capaces d'aconseguir-ho. Si algú s'hi vol apuntar ja sap: El club de les mames lectores!

dissabte, 26 de novembre del 2011

Va de llibres



Des de l'estiu que estic intentant dedicar cada dia una estona a la lectura. No sempre he pogut: alguna nit havia de treballar, d'altres directament m'adormia al sofà, però deu n'hi do. Això si, estic ancorada en la novel·la policíaca i ja me n'estic afartant una mica. Durant les vacances vaig llegir-me el tercer de l'Asa Larsson, molt fluix, i fa poc he acabat "La princesa de hielo" de la Camilla Läckberg, millor, tot i que el final em va decebre una mica (començo a pensar que soc jo la que té un problema amb els finals dels llibres, dec esperar-ne massa...). Què passa a Suècia? jo que el tenia per un país tranquilet i pacífic i sembla que s'estan matant continuament!

Ara he canviat de pais, de clima i de tarannà i soc a la terra de'n Montalbano amb "El campo del alfarero". M'agrada molt aquest personatge de'n Camilleri, el seu cinisme, el tarannà mediterrani que tenen les històries, però en els darrers llibres es nota una malenconia, una tristor, com si el comisari Montalbano (o en Camilleri) hagués tirat la tovallola, com si pensés que les coses són com son i mai podrem canviar-les. El que tinc clar és que és el moment de canviar d'estil, de deixar aparcades aquest tipus de novel·les i llegir alguna cosa que no em faci mirar a tots els que em trobo pel carrer com a assassins potencials. Tinc superpendent "Un buen partido" de'n Vikram Seth, però s'admeten recomanacions. De fet es supliquen!!!!

divendres, 25 de novembre del 2011

La Soraya



Jo n'hi me n'havia enterat. Aquests dies de campanya he intentat evitar al màxim teles, ràdios i diaris i cada cop que sentia una notícia de política posava música. Ha arribat un punt que m'han fet agafar mania a la política, a mi que sempre hi havia estat interessada.

Però ahir al matí a la feina m'ho van comentar. Es veu que la Soraya Saénz de Santamaría ha tornat a la feina 11 dies després de tenir el seu fill, renunciant a la baixa per maternitat en favor del seu marit (m'imagino que a una part, crec que no es pot renunciar a tota). I el món se li ha tirat a sobre!

Va per endavant que aquesta noia no és ni molt menys sant de la meva devoció. De fet em cau particularment malament. Però crec que en aquesta vida tothom ha de poder triar la seva opció i això ha de respectar-se, hi estiguem o no d'acord. Hagues actuat jo així? no ho se. Jo no em vaig trobar amb la oportunitat laboral de la meva vida just acabada de parir i per tant no se com hagués actuat. A més tampoc és que se n'hagi anat a picar a la mina, tot i que d'altra banda, no crec que li vagi el sou en això. Jo vaig poder gaudir d'una baixa de 10 mesos llargs i la vaig aprofitar. Me n'arrepeteixo? de vegades quan veig el que em queda per fer una mica, però quan penso en com vai gaudir de les nenes doncs no. Potser d'aquí a uns mesos aquesta noia se n'arrepetenteix, o potser no. O potser ara està amb uns remordiments de consciència brutals. O potser serà el seu fill qui li retregui. No ho se, només se que cada una tenim lo nostre i només ens falta que ens ho vagi retarient.

Ens omplim la boca parlant de la conciliació laboral i familiar (bàsicament de lo impossible que resulta) i cada una de nosaltres la portem com millor podem, unes millor que d'altres i sempre amb els remordiments a flor de pell, tant si apostem més per la vida laboral com si ho fem per la familiar. Ella ha près la seva opció.

P.D. si que em molesta que els mateixos individus i mitjans que s'omplen la boca sobre la importància de la família són els mateixos que la defensen a capa i espasa. Visca la coherència!

dimecres, 23 de novembre del 2011

Ara ve Nadal...



Doncs si, ja el tenim aquí! Tot va començar fa cosa d'un mes quan, passejant per un centre comercial amb nom d'accident geogràfic, vaig trobar una botiga de decoració plena d'arbres, boles, garlandes i llums de nadal. Vaig pensar que era una autèntica exageració, que d'aquí poc encara anirem amb tirants i pantalons curts i ja posarem el pessebre, vaja, totes aquestes obvietats que es diuen sempre.

La sensació de "vaig tard", però, va començar fa 15 dies, quan una "amiga" del facebook (dic "amiga" perque ens hem vist amb prou feines 4 o 5 cops i fa més de dos anys d'això...) va posar al seu mur que ja tenia tots els regals de nadal i reis pel seu fill. I ja ni us explico quan dilluns, parlant amb les mares del parque, una ja tenia gran part dels regals, una altra ja en tenia d'encarregats, i la tercera hi anirà aquest dissabte. I a casa nostra com sempre el més calent és a l'aigüera! I és que encara hem de decidir que duran els reis aquest any!

A més em va entrar una nova vessant del meu complex de mala mare, que s'està mostrant com un complex d'allò més complex, valgui la redundància. La vessant "i tu només li regalaràs això?". Els dos darrers anys, el regal de reis a casa ha estat un únic regal, un regal gran (una cuineta fa dos anys i un bagul plè de disfresses l'any passat), però només un. El tió a més cagava contes, alguna pel·lícula, llaminadures... Però quan sentia ennumerar a les mares parqueres tot el que pensaven comprar o ja havien comprat em va agafar mal de panxa, senyal que el meu malamarisme latent s'activava.

I nosaltres que durant aquests anys hem estat posant límits a tota la parentela, dient-los que màxim un regal per nena, aguantant la mala cara dels avis que duien mesos somniant a cremar la visa a la secció infantil, i resulta que ara es porta comprar 984357619834756 regals als nens! Tot aquest temps intentant evitar al màxim el comprar per comprar i el consumisme boig (he dit intentant, se que en aquestes dates és missió impossible...), dient-los fins fa 4 dies que els reis han de repartir els regals entre tots els nens del món i no els ho poden dur tot a elles, i es veu que si, que les reserves reials no en saben de crisis i porten tot allò que els nens demanen i més! Doncs res tu, a demanar un préstec i a comprar com bojos, que només és nadal un cop l'any i no pot ser que els nostres fills siguin menys, no els podem crear un trauma i que acabin pensant a crear un nou Lehman Brothers per ajudar als pares dels nens a invertir els seus calerons i evitar que aquests pateixin les mateixes mancances de regals que elles.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Soc una mama que fa història



L'Onavis, recollint el testimoni de l'Anna, m'ha passat aquest premi. Molts gràcies Onavis per pensar en mi i moltes felicitats a l'Anna pels 100 posts! El premi, però, comporta explicar un record "històric", de la meva història com a filla. Aquí va:

Jo tinc pocs records amb la meva mare. Ma mare és perruquera (per molt jubilada que estigui, aquest és el seu ofici i d'això no se'n deixa mai de ser) i es passava el dia treballant, dissabtes inclosos i fins i tot algun diumenge al matí si hi havia un casament). Els dilluns, el seu dia de festa, baixava a Barcelona a comprar roba, a fer recados, tot allò que calia per casa. Tinc la sensació que hem compartit pocs moments juntes, però els que ho hem fet els hem disfrutat. Quan penso en aquests moments em ve al cap la "nostra setmana". Recordo una setmana, jo debia tenir 10 o 12 anys, en que les dues vem estar malaltes alhora. Ens vem passar una setmana juntes al seu llit, amb febre, tot i que a mi sembla que no m'afectava gaire perque estava eufòrica! una setmana sencera amb la meva mare per mi!!! Ens vem passar els dies llegint, xerrant, mirant la tele... juntes!

Li vull donar el premi a dues blogaires: a l'Euphorbia i a l'Esther. A la primera per curiositat i perque m'hi sento molt propera, i a l'Esther per obligar-la a buscar un bon moment amb sa mare, que segur que en té algun!

Me llaman la desaparessida...



...cantava en masculí en Manu Chao. I així em sento, com la desapareguda. A la Universitat anem fent feina: preparem les classes, investiguem, fem tasques burocràtiques (de vegades més de les que ens tocarien) i quan tenim classes les donem. Dic quan tenim classes perque un professor a jornada complerta ha de fer 240 hores de classe a l'any. Si feu números veureu que no és molt. Però quan tens classe, tens classe, no pots estar per gaire cosa més. I això és el que m'ha passat.

Aquest any (ja tocava) hem intentat que tots els professors tinguéssim una part de teoria. Normalment les classes es trien per ordre d'antiguitat i als més joves sempre ens tocava fer pràctiques. Aquest any hem pogut fer teoria tots i a mi em va "tocar" una asignatura de màster que m'havia de preparar de 0. Ha anat molt bé, he disfrutat molt i he après molt, però he tingut molt feina i he quedat esgotada. Fins al punt que ni llegia blogs ni escribia el meu. Anava veient que renovaveu posts, que n'apareixien de nous i pensava "quan tingui un moment me'l miro". Però el moment no arribava mai.

Ara ja he acabat classes, he corregit els treballs, i només em falta posar les notes. I em falta llegir totes les finestres que tinc obertes a la barra del navegador i posar-me al dia!

Per altra banda, l'època de classes a mi també em suposa un problema familiar. Aquest cop l'horari era de 3 a 6 de la tarda (més un dia de 6 a 7 i un de 3 a 8). És a dir, vaig aturar les tardes de fer de mama. "Sort" que el meu marit segueix sense feina i se'n va poder fer càrrec. Però igualment es va donar el fenòmen "la mare ha desaparegut de les nostres vides" per tercer any consecutiu. Plors per anar a l'escola, mamitis desfermada, rebel·lia a tope... I la meva sensació de "mala mare". Sort que no dura massa i tot torna al seu lloc habitual. Fins el proper semestre...

dimarts, 8 de novembre del 2011

Para todo lo demás...



16.00 - plego corrents de la feina

16.15 - recullo al meu marit (com s'ha deixat la bossa de dansa de les nenes, tornem a casa abans d'anar a l'escola... gggrrrrr)

16.28 - recollim a les nenes (3 minuts tard...)

16. 35 - canviem de roba a les nenes

16.45 - les deixem a la porta de la classe de dansa

16.50 - agafo el cotxe per tornar a la feina (tinc classe de 18.00 a 19.00)

De bojos? si.

Ha valgut la pena? moltíssim! veure la cara de les teves filles després de 10 dies no poder anar a recollir-les, que la seva mestra et digui que l'excursió (la primera de l'escola dels grans) ha anat perfecta i que la professora de dansa et digui que tens unes nenes fantàstiques i superdespertes, no té preu! Ni mastercards ni punyetes!!!

P.D. i encara he tingut temps d'escriure aquest post entremig!

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Bona castanyada!






A mi no m'agraden els panallets. Les castanyes psè, i els boniatos m'agraden fregidets amb sal. Així que ja us podeu imaginar que no soc massa de castanyades. Però a les peques els encanta, de manera que ja fa un parell d'anys que ho cel·lebrem.

Divendres a l'escola tocava castanyada, així que el primer que em van dir quan les vaig cridar al matí va ser si ja estava tot apunt: plats, forquilles, davantals i un mocador per fer de castanyeres. Si voleu veure'n fotos, aquí teniu l'enllaç al blog de l'escola.

I avui hem fet panallets amb l'àvia. Si hi ha algun dolç que li agradi a la meva mare (que és moooolt gomanda) és el massapà, així que quan toca fer panallets s'hi esmera. Compra els ingredients a Can Gispert (si no hi heu anat mai us ho recomano moltíssim), fa la massa un dia o dos abans perque estigui ben reposada, i res de posar-hi patata! només ametlla i sucre (i un toc de llimona). I la seva gran il·lusió era que aquest any les gatxans els farien amb ella. Jo hi he anat com a equip de suport i per immortalitzar el moment.

I és que a mi m'agrada molt que facin coses amb ella i amb el meu pare. Que disfrutin els uns de les altres i a l'inrevés. Veure com s'estimen. I aquesta tarda ens ho hem passat la mar de bé les quatre. I els panellets han quedat increïbles i segur que estan boníssims. Encara que jo no els tastaré. Us en deixo algunes fotos.




dissabte, 29 d’octubre del 2011

I tu quants fills tens?



Ahir vaig anar a una xerrada molt interessant sobre els Neanderthals i els Denisovans (una "nova espècie"? dins la línia evolutiva humana). El conferenciant era en Carles Lalueza, probablement l'home que en sap més sobre DNA antic (el material genètic que es pot obtenir dels fòssils) de tot el país. Doncs, entre d'altres temes, va parlar d'un treball que va fer a partir d'unes restes de Neanderthals trobades a una cova asturiana, el Sidrón que, apart de semblar-me genial, em va fer pensar en una entrada pel blog. Així que torno a entrar en "modo profesora".

A la cova van trobar restes corresponents a 12 inidividus: homes, dones i nens, i analitzant el seu DNA van comprovar que es tractava d'una família formada per tres parelles, dos adolescents i quatre nens. Analitzant les edats dels nens van observar que hi havia una diferència d'edat de 3-4 anys entre ells, valor que coincidia amb la diferència d'edat entre els fills a les poblacions de caçadors-recol·lectors.

I per què 3 anys? doncs perque es tracta de poblacions nòmades. Què? doncs si, quan una dona es desplaça i ha de carregar criatures en podrà dur una, però no dues a coll, de manera que és molt convenient que una ja camini quan neixi la següent. Aquest patró reproductiu com us dic és molt estable en totes aquestes poblacions. I com es manté? doncs amb l'alletament. Si noies (i nois)! En aquestes poblacions les dones donen el pit durant uns dos anys, de manera que són infèrtils durant aquest període.

Un altre punt interessant és que van veure que els homes tenien tots el mateix llinatge, mentre que les 3 dones adultes provenien de 3 llinatges diferents, de manera que es tractava d'una societat patrilocal: els homes seguien al lloc on havien nascut, prop de la família, i eren les dones les que es desplaçaven.

Un tema del que no he sentit a parlar mai és què fan aquestes societats amb les bessonades...

Ah, i millor no us explico com van anar a parar els 12 a la cova...

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Un nou blog



Des de fa una estona a la llista de blogs de la dreta n'hi ha un de nou: Sorra fina. Aquest blog és dins l'apartat Criatures de l'edició digital del diari Ara. En aquest espai hi ha diversos blogs dels que ja en seguia un parell, però aquest és especial. L'autora, l'Anna és una antropòloga i mare de dos fills que està acabant la seva tesi doctoral sobre les relacions entre els nens i nenes en l'etapa preescolar. El tipus de treball que ha fet li ha permès observar com interaccionen en llibertat sense la intervenció d'un adult. I per què és tan especial? Doncs perquè, apart de que segur que té un munt d'experiències i idees interessants per compartir, l'Anna és del meu poble i la seva filla (la nena que surt amb les plomes d'índia) va a la classe de les fades i els follets igual que una de les meves gatxans. Aixi doncs, es pot dir que som col·legues de maternitat. I que nassos, perque em cau bé i li vull fer propaganda!*

*Tota la propaganda que es pot fer des d'un blog petitó com el meu...

dilluns, 24 d’octubre del 2011

No hay mal que por bien no venga



Demà farà una setmana que el meu marit és a l'atur. A la seva empresa (ex-empresa) no tenien més feina de la que ell feia i finalment van decidir prescindir-ne. Ell està tranquil, els programadors van buscats, i els d'iphone i ipad més, però jo no les tinc totes. De fet estic histèrica! no és que no confiï en ell, al contrari, però sempre he estat una cagueta i aquesta incertesa em mata. Mira, és el que hi ha i ara només em queda tenir paciència i esperar que tot vagi be.

Però tot té el seu costat bo: ell ha passat de sortir a quarts de 8 de casa i arribar com a molt d'hora a les 19h, de nomes estar amb les nenes a l'hora del bany i el sopar, a estar-se a casa, portar a les nenes a escola i anar-les a buscar, jugar amb elles al parque... Sembla que està recuperant part del temps perdut. I les nenes ho han notat. Vaja si ho han notat! La relació amb elles s'ha fet més fluïda, les nenes volen el papa per moltes coses, i ell està podent disfrutar el momentàs pel que estan passant!

Ara, aquesta bona relació pare-filles està molt bé, però tan de bo trobi feina aviat!

dijous, 20 d’octubre del 2011

I en normal?



L'Onavis parlava ahir en un post de la llengua materna de les criatures, arrel d'un programa d'El Convidat. M'imagino que no cal tenir gaires masters per veure d'on ve el terme "llengua materna", però tot i així hi ha polèmica per la llengua en la que una mare es dirigeix als seus fills.

Conec un cas en el que els pares (tots dos catalanoparlants) han decidit parlar als seus fills en anglès per tal que aquesta sigui la seva llengua materna, ja que el català i el castellà ja els aprendran sobradament a l'escola. Com els hi va? doncs a nivell d'idioma bé, el nen parla en anglès amb els seus pares i en català (un català d'allò més acadèmic, sembla un petit Pompeu Fabra) amb la resta. La nena encara no parla, però m'imagino que seguirà el mateix camí. Però no se si és mania meva o què, jo noto una falta d'espontaneïtat en la relació entre pares i fills, trobo a faltar un "petardilla meva" o un "és que jo me la menjo amb patates aquesta croquetona" mentre fan pessigolles. M'imagino que, per molt que es domini un idioma, ha de costar deixar anar segons quines expressions en una altra llengua, ser del tot espontani, si no és la teva llengua habitual o la teva llengua materna. I això és el que esl hi trobo a faltar a aquests nens.

A casa parlem en català, però jo deixo anar un munt d'expresions en castellà a mitja frase. La meva sogra és castellanoparlant i a l'escola i a la tele les gatxans senten parlar en castellà, així que és normal que hi hagi paraules que diuen en un o altre idioma. A més hi ha els dibuixos de "Les tres bessones bebé" que es miren en anglès (en anglès hi ha cançó al final i en la versió catalana no, així que no hi ha color) i alguns contes que de tant en tant llegim en anglès, de manera que alguna "anglesada" deixen anar de tant en tant (a casa sempre es parla de butterflies en comptes de papallones, i no les treguis d'aquí!). Potser si que no estem fent prou per defensar la nostra llengua, però és com ens surt, jo no se dir "refotre" i dic "joder" (tot i que intento no dir-ho gaire davant d'elles...). I elles parlen en aquest mejunge que espero mica en mica vagin aclarint. De moment, però, no és extrany sentir converses com aquestes a casa:

- mama, mira una "canaoria"

- no carinyo, es diu zanahoria, en castellà és zanahoria i en català pastanaga

- i en normal?

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Ho he d'explicar!



Les gatxans cada dia xerren més i millor. La veritat és que ens tenen ben distrets amb les seves converses. En tenim moltes d'apuntades i les anem penjant al Facebook, però la d'ahir va ser molt divertida i l'he d'explicar!

Situació: al cotxe, anant cap al metge.

- Erinn: mama, en Biel diu que si t'enfades et surten bitxos.

- Jo: bitxos???? vols dir?

- si mama, diu que surten bitxos d'aquells

- de quins? formigues?

- no mama, d'aquells... mmmm... orugues!

- ... no carinyo, orugues no, arrugues!!!!!

El Biel en qüestió havia respost a un "Biel, si fas això m'enfadaré" de la mestra amb un "doncs et sortiran arrugues!". Jo soc la mestra i encara ric ara! Va, ja podeu anar a dormir (o despertar-vos) amb un somriure!

P.D. la imatge és d'un conte en anglès "The very hungry caterpillar" de l'Eric Carle (en català "L'erugueta goluda", nosaltres el tenim en anglès i l'expliquem en diversos idiomes, a elecció de les gatxans). És un conte xulíssim! a les meves filles els encanta, i d'aquí que l'Erinn vegi i senti orugues per tot arreu.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Un altre premit!!!

L'Onavis d'Aprenent a ser mare m'ha passat un nou premi (gràcies guapa!) i he de respondre dues coses, una dir tres quines són les tres cançons que més m'agraden i l'altra explicar un somni. Aquí van:

Les cançons: ja sabeu que em costa molt triar i d'altres cops he comentat cançons que m'agraden. Aquí en van tres que no se si he dit abans, però que sempre em posen de bon humor. La primera és I could have danced all night de My fair lady, una de les meves pel·lícules preferides (si, m'encanten les pelis on de sobte la gent comença a cantar) No us perdeu la versió teatral amb la Julie Andrews de protagonista (està a l'spotify).


La segona és l'obertura del Tanhauser de Wagner. No hi entenc gens d'òpera però hi ha algunes àries que m'encanten. I entre tante àries una obertura, aquesta. M'agrada moltíssim, m'activa, em dóna un subidón d'energia, sense arribar a l'extrem de voler envair Polònia...

I la tercera és Volando voy de Kiko Veneno i és que estic enamorada de la vida, aunque a veces duela!

Pel que fa al somni, de debò que no en recordo cap... bé si, un que tenia de vegades de petita i que m'angoixava molt: que pujava corrents pel meu carrer i no avançada. Em perseguia algú que també corria i no avançava (per sort). No en recordo més...

Passo el premit a:






dissabte, 15 d’octubre del 2011

Un post diferent



No estic acostumada a parlar aquí de "feina", però no m'he pogut resistir a recollir el guant que m'ha tirat l'Anna... Espero no avorrir-vos massa amb el meu rol de professora...

Si preguntem què ens fa humans, la majoria respondrà la cultura, parlar, el nostre gran cervell... però res de tot això seria possible si no ens haguéssim posat de peus. Si família, el que ens fa humans és caminar drets, ser bípedes. Deixar les mans lliures va permetre que les fessim servir per altres menesters i que la vista, un sentit que la resta de primats també tenen força desenvolupat, passés a ser primordial. Anar amb el cap dret va permetre modificar l'aparell fonador i que poguem parlar com ho fem. I fer servir les mans i la vista va fer que les connexions neuronals s'incrementessin i el nostre cervell es desenvolupés. Vaja, quin gran invent el bipedisme!

Però... (si, sempre hi ha un però) no tot podia ser tan maco. Anar drets i tenir un cervell tan gran en comparació amb la mida del cos també ha comportat certs problemes. El primer és el mal d'esquena! La torsió de la columna fa que se'ns carreguin les lumbars quan passem molta estona drets. Suposo que d'aquí ve l'invent de la cadira!

Però el principal inconvenient és obstètric: la pelvis d'un goril·la o d'un ximpanzè és totalment plana i està aliniada amb l'úter de manera que la criatura té una mena d'autopista recta de sortida. Però la nostra pelvis està rotada, fa forma de receptacle per poder aliniar esquena amb cames i centralitzar el pes del cos. Això fa que el canal del part es transformi en una autèntica odissea pel nadó, que abans de sortir ha de fer una corba tan tancada com les del circuit de Montmeló (mireu el dibuix d'abaix).

I com l'evolució és d'allò més imperfecta, hem de sumar a l'impediment que suposa la nostra pelvis la gran mida del cervell humà, que és tres cops més gran del que ens tocaria per mida corporal. El temps de gestació dels humans és similar al dels ximpanzès quan hauria de ser d'uns 21 mesos per tal de que les cries sortissin igual de desenvolupades. Per què no es així? perque el cap no podria sortir. Així que els nostres nadons surten poc desenvolupats i durant el primer any de vida tenen una dependència absoluta dels seus progenitors, ja que el seu cervell encara ha de seguir creixent molt (penseu que un 60% de l'energia que el nadó consumeix ho fa en desenvolupar el seu cervell!!!). Potser aquest post l'hauríem d'enviar a les autoritats que han decidit que amb 16 setmanes de baixa per maternitat n'hi ha prou...

P.D. Això com veieu només ha sigut una petita pinzellada. Si voleu més informació sobre el tema hi ha 98145619345 llibres sobre evolució. A mi m'agrada molt un del Relethford que es diu "The human species". I per qualsevol dubte aquí em teniu (falta, però, que el sàpiga respondre...)

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Què soparem avui?



Doncs avui toca hummus, però aquesta entrada no és per parlar de cigrons. Ni tan sols per parlar de menjar. Vull parlar del que s'està convertint en el millor moment del dia: l'estona del sopar!

Fa uns dies que els sopars a casa són estones de conversa la mar de divertides: les nenes van menjant i responent les nostres preguntes sobre com els ha anat el dia, què han fet a l'escola, què han dinat... Jo normalment passo la tarda amb elles i algunes coses ja me les han explicat, però a la tarda no estan massa per explicacions, volen jugar, córrer, embrutar-se una mica més (de debò que un dia d'aquests la rentadora em demanarà un augment de sou i a veure com li faig entendre jo que estem en crisi...). En canvi, a l'hora de sopar que estem els quatre tranquilets i veuen com son pare i jo anem explicant-nos el dia, a elles també els fa gràcia intervenir. I com a imaginatives i gracioses no les guanya ningú, doncs son pare i jo acabem sopant entre riallades. I elles ben orgulloses de fer-nos riure! Quan m'hagin de fer una operació d'estómac degut als gasos ingerits durant els àpats serà culpa d'elles!!!

divendres, 7 d’octubre del 2011

Adaptades del tot... les tres?



Bé, ja portem un més d'escola gairebé i les gatxans estan del tot adaptades:

- com ja he dit el fet de que al poble només hi hagi una escola té l'avantatge de que la majoria de nens de la llar d'infants coincideixen hi tornen a coincidir, així que molts eren ja "vells coneguts".

- totes dues són menjadores i tothom comentava que el menjar de l'escola és molt bo, així que molt be. De fet pateixo que no em facin pagar doble (doble per cada nena, és a dir, quàdruple!) ja que a l'agenda del menjador cada dos per tres consta que han repetit d'algun plat (o de tots).

- la Maria no em tenia amoïnada: és una nena molt sociable, li encanta aprendre, que li expliquin coses, que li ensenyin com funciona tot o investigar-ho per ella mateixa (més aviat la darrera opció ja que fins que no es veu perduda del tot no acostuma a demanar ajut). No li agraden els crits ni les presses, però és tossuda a matar. I jo sabia que la seva mestra és tranquila però que té prou autoritat com per fer-la baixar del burro si cal, així que intuïa que de seguida s'entendrien. I si, als tres dies la mestra ja em deia que amb la Maria tot anava molt bé.

- l'Erinn em tenia més amoïnada: és molt tímida i a més tenia el referent de l'escola bressol i les mossegades. La primera setmana es va portar molt bé, suposo que observava. La segona es va portar fatal: no va dormir ni una migdiada, no feia cas de la mestra, anava provant-la fent el contrari del que li deien... La mestra m'ho va dir amb un mig somriure, tot acabant amb un "tranquila que ara ja la tinc calada". I si noi, la tenia ben calada perque aquestes dues setmanes tot ha acabat encaixant com un puzzle: s'ha establert una connexió i una complicitat entre elles dues que m'encanta i em tranquilitza molt.

- van a les extraescolars encantades de la vida! a natació hi van els dijous només, tot i que la primera setmana hi van anar dimarts i dijous, i en surten molt contentes, comentant el que han fet. També hi juga a favor que coincideixen amb els seus amics de l'escola i el parque, així que teníem molt guanyat d'entrada. La dansa era una aposta segura i no ha defraudat. Per elles és com estar al cel: una aula enorme, una paret que és un mirall, una caixa plena de disfresses i complements, música i una mestra marxosa i que a sobre fa bombolles de sabó perque les rebentin tot ballant! me les mirava des d'una escletxa de la porta i m'emocionava només de veure lo bé que s'ho passaven!

Però i jo? m'he adaptat? doncs no... no m'adapto a tota la feina que he de fer abans de sortir de casa, a quadrar els horaris de les gatxans amb el meu, que pobre sempre hi surt perdent, a intentar, ja no compaginar vida familiar i laboral (ja ja ja...), sino com a mínim a poder saltar l'escletxa que hi ha entre les dues i que cada cop és més fonda. Enyoro la simplicitat de l'escola bressol i aquella mitja hora més a la tarda (mecagunlamare del que va decidir eliminar la 6ª hora). M'esgota haver de tenir en ment mil coses i aquesta sensació de que no en controlo cap, que no en faig bé cap.

Però mira, és el que hi ha i d'una manera o altra tirarem endavant (o se'ns endurà per davant...). I això si, sempre amb aquella alegria...

dissabte, 24 de setembre del 2011

... no m'estaran prenent el pèl vostès?



Primer et diuen que lo pitjor són els primers mesos, que després tot passa, tornes a dormir, tens per la mà el tema del menjar, els bolquers, els banys, la casa... un cop passat ni te'n recordaràs et diuen...

Després és la crisi del primer any: comencen a caminar, però com encara no parlen es normal que s'enrabiin, no saben com fer-te entendre què volen. Però tranquila, un cop comencen a parlar les coses canvien...

Uy, és que la crisi dels dos anys és la més dura de totes! no ho sabies? si, clar, ara han d'anar-se autoafirmant, tot ho volen fer soles, ja xerren i pobre de tu que no els entenguis a la primera, però no t'amoïnis, quan fan els tres això passa i podràs descansar...

Si noia, no t'havien dit que als tres passen una mena d'adolescència? siiii! volen fer la seva, veure què passa si se salten els límits, posar-te a prova, a veure què passa si faig això que la mama m'ha dit que no faci... però ja veuràs com quan comecen l'escola dels grans prenen consciència i mica en mica es suavitza la situació... segur????? Ai, que no t'havien parlat de l'adaptació (tant pels nens com pels pares...), les extraescolars, el nou horari, els nous ritmes i, sobretot, compaginar-ho tot amb la feina i el teu dia a dia?

Començo a pensar que hi ha algú darrera de tot això... digueu-me paranoica, però em sembla que les grans autoritats mundials s'han conxorxat en contra nostra i ens estant atacant amb una mena de guerra psicològica: ens fan tenir esperances d'un futur millor, plè de bons moments i estones de relax i aquest futur mai arriba... o si?

divendres, 23 de setembre del 2011

La tieta Laura s'ha morit?



Aquesta pregunta em va fer l'Erinn fa unes setmanes. La cosa va seguir així:

- noooo!!!! per què ho dius?

- perque estava malalta del coll.

- no dona, però els metges la van curar

- doncs el iaio que baixi, que el curin i així no estarà morit.

-... carinyo les coses no van així. Quan un es mor ja no el poden curar

- i per què no?

... i així va seguir durant gairebé mitja hora. Fa un any i mig es va morir el meu sogre i com les gatxans preguntaven molt per ell vem optar per explicar-los que l'avi era dalt d'una estrella i no tornaria a venir. No n'havien parlat més, només algun petó llençat al cel quan a la nit veien les estrelles, però ara fa unes setmanes que el tema s'ha tornat recurrent i no hi ha dia que no surti la mort a la conversa. Cada cop que l'Erinn sent parlar d'una malaltia pregunta per la mort. Nosaltres anem responent com podem, però hi ha vegades que sento que el tema em supera i no se si el que contesto no li està generant més inquietud que una altra cosa. Ho he parlat amb una mare del parque que és mestra d'educació infantil i m'ha passat una llista de contes que tracten la mort i la tristesa. També m'ha aconsellat que ho parli amb la mestra de l'Erinn, que em pot ajudar amb el tema. Jo estic amoïnada perque la veig patir quan en parla.

S'accepten consells, recomanacions, comentaris i critiques.

dijous, 22 de setembre del 2011

Atenent a la diversitat (versió casolana)



No sé què fan les altres mares de bessons, però jo molts cops tendeixo a tractar a les meves filles com un pack. Si, està mal fet, sé que són diferents, però en el dia a dia molts cops no tens temps de dividir els teus pensaments i les teves decisions. Jo acostumo a vestir-les igual (m'estalvio pensar dues indrumentàries i, sobretot, m'estalvio baralles), els poso el mateix per esmorzar, les faig anar al mateix ritme i els dic les coses en plural. Intento, però, tenir en compte les seves petites (o grans) diferències:

- l'Erinn segurament no s'acabarà la llet, però esmorzarà alguna cosa abans de sortir de casa mentre que la Maria no en deixarà ni una gota però després no menjarà res. Intento que una faci sempre una glopada més (la última i la de propina!) i que l'altra mengi algo, encara que siguin 4 krispies!

- en despertar-se la Maria em preguntarà coses i parlarà ininterrompudament durant 30 minuts, esperant que jo me l'escolti i vagi insertant comentaris que li facin entendre que l'estic escoltant. A l'Erinn no li sentiré res més que grunys durat uns 20 minuts i si li insisteixo molt en alguna cosa segurament m'enduré una queixa o un lament.

- quan surtin d'escola la Maria m'explicarà tot el que ha fet. L'Erinn, després de preguntar-li 74518763541 cops em contestarà "si" a la pregunta de si s'ho ha passat bé, i "jugar" a la de què has fet a escola?

- al parque la Maria es passarà un munt d'estona jugant sola al tobogan o amb la sorra, acostant-se als seus amics en moments puntuals. L'Erinn jugarà tota l'estona amb ells, tot i que de tant en tant anirà a veure a la seva germana per assegurar-se de que està bé.

- pel carrer la Maria anirà dient hola a tothom, serà molt dolça i simpàtica i contestarà tot el que li preguntin. L'Erinn s'amagarà darrera meu a la mínima que algun extrany li digui res. Però si és algú conegut la Maria no li voldrà fer un petó ni de broma, mentre que l'Erinn li farà abraçades i petons fins a deixar-lo baldat.

I això només és el començament. Són molt diferents. Físicament i de manera de ser. I intento estar per elles de manera diferent. Costa però, eh! sobretot quan són tres quarts de 9 del matí, una s'està queixant de les sabates i l'altra et demana que li expliquis un conte... a veure si sabeu quina fa què?

dilluns, 19 de setembre del 2011

Límits



L'any passat, a l'escola bressol ens van fer una xerrada sobre els límits. S'han de posar límits al nens? La xerrada va ser interessant però jo vaig tenir la sensació d'haver sentit obvietats: per mi és obvi que cal posar límits, que cal ensenyar als nens que hi ha coses que no es poden fer per molt que vulguin i d'altres que s'han de fer encara que no els hi agradi. Que no es pot pegar per molt que aquest nen tingui la joguina que jo vull i que he de recollir les joguines per molta mandra que em faci. I seguint en aquesta línia, per mi educar vol dir també ensenyar a superar la frustració de no tenir tot allò que volen, a valorar el que aconsegueixen, a demanar perdó quan han fet mal, a demanar les coses si us plau, a no donar les coses per fetes i a no exigir. A mi em semblaven coses obvies, però pel que es veu no ho són tant.

A mi no m'agrada quan les meves filles em diuen que estan tristes perque jo m'he enfadat. Em fa mal sentir-ho. I segurament seria més còmode dir-los que si a tot, m'estalviaria fer de sargent, que us asseguro que no m'agrada gens. Però soc la seva mare, i això implica explicar-los contes i fer-los milers de petons, però també marcar uns límits i exercir una autoritat. Si, autoritat. La paraula sembla que fa por, però tampoc n'hi ha per tant! I lo bé que senta de vegades!!!

diumenge, 18 de setembre del 2011

Más sabe el diablo por viejo...



Ahir vem anar a la Setmana del llibre en català al parc de la Ciutadella. Hi vem anar al matí a veure com diferents il·lustradors (il·lustradores, que tot eren dones) dibuixaven en directe alhora que explicaven un conte. Va estar bé, un pel llarg pels nens, i evidentment molt irregular: el fet de saber dibuixar no garanteix saber explicar un conte, així que hi va haver contes molt ben explicats i d'altres d'avorridots.

Jo, a més, hi anava amb una segona intenció: una de les il·lustradores era la Pilarin Bayès! De la meva infantesa una de les coses que més recordo es la seva signatura a les tapes dels contes de la Galera que devorava. Pilarin escrit en lletra rodona. Doncs era allà! Una velleta amb una energia desbordant que, a més de dibuixar tan bé com sempre, ens va ensenyar que per entretenir els nens no se'ls ha de parlar com si fossin tontos ni cal explicar-los grans històries, només fer-los sentir partíceps del que veuen i escolten i tractar-los com persones amb enteniment, que en tenen i molt! es va posar els nens i els pares a la butxaca. I és que ja ho diuen que más sabe el diablo por viejo...

Sin novedad en el frente...



Si, les gatxans ja estan adaptades. Bé, segons les seves mestres ho estan des del primer dia. Jo no tenia massa por de que els costés: feia dies que en parlaven, quan vem anar a la reunió van estar la mar de bé... En ser l'única escola del poble gairebé tots els nens de l'escola bressol hi van, així que coneixien a la majoria dels seus companys. Tot i així, quan les vem portar al matí i els vem fer el petó de despedida, la Maria em va preguntar "em vindràs a buscar després, oi mama?".

El que si que em feia por era com portarien el fet d'anar separades, Han passat 3 anys i 8 mesos de la seva vida juntes, les 24 hores del dia, només s'han separat algun dia puntual en que una ha estat malalta i no ha anat a escola o ha anat al metge. Per això les hem estat mentalitzant a lo bèstia tot l'estiu: els hi anàvem dient els noms de les professores, vem gairebé memoritzar les llistes de les dues classes per dir-los amb quins nens aniria cada una d'elles, pobretes les teníem matxacades! Així que el primer dia quan les vem anar a buscar jo anava amb el cor una mica encongit. Però estaven la mar de contentes! Això si, quan els vaig preguntar amb qui havien jugat al pati la resposta va ser contundent: "amb l'Erinn/la Maria, mama!!!". No se si són imaginacions meves o no, però tinc la sensació que estan més carinyoses entre elles, si més no avui s'han dit un parell de cops que s'estimen molt. I clar, jo regalimant baba!

dissabte, 10 de setembre del 2011

Ja ha arribat!


Doncs si, ja ha arribat el gran dia.

Ja ho tenim tot apunt: motxil·les (les de la imatge, per cert, ens va impressionar molt veure-les sortir de la botiga amb elles a l'esquena, semblaven nenes grans!!! Ah, i la botiga és la de Bateau lune, a la plaça de Virreina de Barcelona, a Gràcia, una petita cova dels tresors), bidonets, carmanyoles, bates, llibres, agenda, roba marcada i cabell tallat... Si, cabell tallat perque no estic per passar-me els matins barallant-me perque no es volen fer cues i passo de que la Maria sembli el del 11811 i l'Erinn la Rapunzel...

En general les hem deixat intervenir en l'elecció dels gadgets, sempre orientades. És a dir, nosaltres feiem una primera tria per exemple de les motxil·les i després elles decidien quina de les 4 preseleccionades els agradava més. Vem haver de lluitar perque insistien a dur les de les princeses Disney que els va regalar una tieta meva, però les vaig convèncer que aquestes eren per disfressar-se a casa. Si, ho sento, per aquí de moment no hi passo. I si els hi creo un trauma ja pagarem psicòlegs, així reactivarem l'economia del país!

Així que dilluns a les 9 menys 10 ja serem davant l'escola, elles netes, polides i equipades, i nosaltres nerviosos i m'imagino que un punt emocionats (ens hem demanat festa tots dos per dur-les i anar-les a buscar). Tres dies d'adaptació i au, a la rutina de nou. Per elles crec que no hi haurà problema pel que fa a adaptar-se a l'escola: coneixen a molts dels nens, dilluns passat van conèixer a les mestres, l'any passat hi van anar de visita amb l'escola bressol... I saben que aniran separades. Però no se si entenen el que això suposa. No se si entenen que no es veuran durant una bona estona, que es trobaran només al patí o quan facin activitats conjuntes. I aquest és l'únic punt que em té una mica amoïnada, com portaran la separació. Sé que els anirà bé, però potser al començament els suposa un disgust, i m'agradaria estalviar-los-el. Tot i que probablement ho passo jo pitjor del que ho passaran elles.

Creia que estaria més tova, que l'emoció de que les meves petites ja anessin a l'escola dels grans em podria. Sempre que sentia aquesta cançó pensava que jo estaria així. Però la veritat és que les ganes de que comencin l'escola (tan meves com seves) matisen aquesta emoció. Vaja, que ja era hora!

dimecres, 31 d’agost del 2011

Extra, extra!!!



Comencem ja el curs i amb ell comença l'obsessió per les extraescolars. Jo sempre he estat en contra d'ocupar les tardes de la canalla en excés i no deixar-los temps per jugar, llegir o fins i tot avorrir-se davant la tele. Fer que nens de 3 anys dediquin hores després de l'escola a l'anglès o la informàtica em sembla una bogeria i alguns articles que havia llegit al respecte sempre deien que les extraescolars en aquestes edats no són recomenables, i menys si no impliquen moviment o joc.

Però ai... la temptació ha aparegut i ara estic en un dilema... Al poble fa uns anys va començar a potenciar-se l'escola de musica i des de l'any passat fan un curs de "sensibilització" per nens de 3 i 4 anys. És un mix de música i dansa, una hora a la setmana, alternant les dues, tot i que bàsicament es tracta d'uan setmana jugar amb disfresses ballant i la següent fer-ho amb instruments. Les gatxans semblen nascudes per aquest curs i quan els hi vaig comentar estaven entusiasmades, així que vem decidir apuntar-les, deixant de banda per un temps les intencions del seu pare de que facin arts marcials. Ens va semblar que una tarda a la setmana tampoc era tant.

I com els dimonis no descansen, la temptació ha tornat a aparèixer. Aquest estiu vem tenir un susto a la piscina. Això i que darrerament l'aigua s'ha convertit en l'element preferit de l'Erinn i que la Maria cada dia es desperta preguntant quan anem a la piscina, ens va fer pensar en apuntar-les a natació. El problema és que són dues tardes a la setmana, 45' cada una. I em fa por que tres tardes ocupades a la setmana no sigui massa per elles. Per una banda penso que la música serà com una tarda de parque en un lloc tancat, però per una altra em sento com aquestes mares que omplen les agendes de les criatures per tenir-les ben ocupades a les tardes.

Se que en aquest món no hi ha res irreversible ni definitiu. Que puc apuntar-les aquest trimestre per provar i al següent deixar alguna de les activitats o les dues si cal. Però soc una cagadubtes i em fa por. Mares i pares (com si fossiu l'Helena Francis), què farieu?

dimarts, 30 d’agost del 2011

Premis (o deures d'estiu)



Aleluia, direu (ha sonat una mica pedant això...). Si, tinc mil excuses, però la veritat és que la mandra em podia. He estat tan desconnectada que pensar l'esforç que em suposava em feia anar deixant-ho. I no és que no em fes il·lusió, eh, només era mandra, pura i dura!

I és que he rebut per una banda una cadena i per una altra un premi, la primera per part de l'Onavis i l'Euphorbia i el segon de l'Onavis. Començo pel premi, que és més fàcil... és a la versatilitat i implica explicar set coses d'una mateixa. Ahí van...

- Tinc un germà petit (bé, més petit que jo).

- Odïo el número 7... no em pregunteu per què, és irracional, i a sobre a gairebé tothom li agrada... a mi m'agraden el 5 i el 8.

- Em mossego les ungles. I a sobre una de les meves filles està començant a fer-ho.

- De petita (i no tan petita) contava sempre les escales que pujava o baixava, fins que vaig obligar-me a deixar de fer-ho... (aquests tres primers punts em fan pensar que soc carn de psiquiàtric...).

- El meu plat preferit és la truita de patates sense ceba. I jo la faig força bona, per cert.

- Aquesta ària m'encanta i sempre em fa plorar (això no és novetat, jo ploro per tot...). I trobo que la Netrebko la canta com els àngels.

- Algun dia (si tot va bé d'aquí a 4 anys) tornaré a Nova York.

I ara el joc de les 7 entrades. No se si me'n sortiré, la meva memòria és fatal...

L'entrada més bonica. Permeteu-me que en digui 3: són els tres posts que vaig fer quan les gatxans van fer 1 any, un per la Maria, un per l'Erinn i un explicant el part.

L'entrada més popular. Aquesta és fàcil. Segons les estadístiques és l'entrada del Mic. A més, per fer-la vaig descobrir el blog de l'Anna.

L'entrada més controvertida. Soc molt sosa i no genero gaires controvèrsies... potser la que vaig dedicar a parlar de les mossegades de l'Erinn. Segurament em vaig expressar malament quan vaig dir que era feina de la directora de l'escola o de la mestra control·lar el que passava allà i va semblar que els deixava tota la responsabilitat del que passava, quan és al contrari, jo me'n sento responsable i per això em semblava excessiu que me'n parlessin contínuament, era com recordar-me que no ho feia bé, que alguna cosa fallava.

L'entrada més útil. Buff, estic amb l'Euphorbia (per cert, m'encanta el teu nom, i és em va agradar molt la botànica quan la vaig estudiar) que això de l'utilitat és molt relatiu... A més, jo no soc de fer posts sobre consells... crec que un dels pocs que he fet va anar de bolquers.

L'entrada l'èxit de la qual em va sorprendre. Doncs segurament la història de les mares perfectes i les seves derivades un, dos i tres han tingut molt d'èxit. I és que en el fons totes les mares ens trobem amb el mateix percal!

L'entrada que no va rebre l'atenció que es mereixia. Home, les primeres entrades no les llegia ningú, però una que crec que hauria de llegir tothom i que va passar gairebé desapercebuda és la de l'entrevista a l'Anna Cabré.

Una entrada de la que n'estàs orgullosa. Home, una mica de totes. A mi el blog em serveix de teràpia: hi explico allò que em passa pel cap, que m'amoïna, que em succeeix o que em diverteix. I de vegades (com ara) va bé rellegir-lo i veure quantes coses bones hi ha a la meva vida. Com aquesta.

I res, aquí queda tot fet. Qui vulgui seguir-ho hi està convidat, que a aquestes alçades ja l'heu rebut totes!