Un nou any

S'acaba un any difícil. Amb moments molt durs i molt tristos. Però sembla mentida com el cervell selecciona i el regust en el fons és bò. I és bò perque al costat tinc les gatxans. Elles fan que el meu dia a dia tingui sempre, com a mínim, un moment d'alegria. Perque tinc en Vic, que em fa tocar de peus a terra i alhora somniar. Perque tinc una família que molts cops em treu de polleguera, però sense la que no sabria tirar endavant. Perque tinc uns amics que no me'ls mereixo. I perque tinc salut, tret d'alguns achaques propis de l'edat (aquest 2011 en faig 40... i fa vertigen, però com diu en Llach, tot això serà una altra història) i perque no em puc queixar de la feina que tinc.

En aquests moments la gent acostuma a fer bons propòsits per l'any que comença. Jo no en tinc costum, més que res perque no acostumo a acomplir-los, soc mandrosa de mena. Però si em plantejo un desig: virgencita, virgencita, que me quede como estoy. Bon any nou a tots! i sobretot salut!!!

La parella i dues més

Ahir va fer 9 anys del primer dia que en Vic i jo vem sortir a sopar junts. Per agrair-li el seu ajut amb un problema informàtic el vaig convidar a sopar. I fins avui. Fins avui que anem tan atabalats i cansats que hi ha dies que amb prou feines ens fem un petó (si, d'aquella merda de petons que no duren gens i que no donen temps ni d'assaborir-los). I m'amoïno. Probablement perque estic ovulant i a mi les hormones m'afecten moltíssim. Però si, m'amoïno i em fa por que ens anem deixant, que la mandra guanyi a les ganes, i al final la rutina i l'avorriment acabin amb la passió i l'amor. I aquest matí al cotxe n'hem estat parlant.

En el meu capítol preferit de "Boig per tu" en Paul assegura que ell i la Jamie mai trencaran, que sempre els anirà tot bé com a parella. Ho diu des de la ignorància i ella li ho recrimina. Finalment se n'adona que a ells els pot passar el mateix que a qualsevol altra parella. És llavors quan ella li diu "ara vull que em diguis que a nosaltres mai ens passarà". Perque només des del coneixement, només sabent que alguna cosa pot passar, podem treballar perque no passi. I en eso estamos, treballant, que la causa bé s'ho mereix!

Les síndromes

Des que soc mare pateixo diverses síndromes.

La primera és la "síndrome de la mare sargento". Amb els amics havíem comentat sovint la tendència de molts pares a crear petits montstres deixant a les criatures fer tot allò que volien i sempre deiem que això no ens passaria a nosaltres. Doncs bé, en l'intent de que això no ens passi, ens hem passat! El cas és que la directora de la llar d'infants ens va renyar perque érem massa estrictes amb les nenes, es veu que les renyem i castiguem i això no s'ha de fer, o si més no s'ha de fer d'una altra manera.

La segona síndrome és la de la "mare poc comedianta". No és que no sigui prou pallassa, canto i ballo, explico contes tot fent veus, tot això evidentment entre càstig i càstig. Però es veu que quan parlo amb elles he de fer més comèdia, he d'allargar més les paraules, he de disfressar les indicacions (ex: no puc dir "vine a penjar la jaqueta" sino "vine a ajudar a la maaaamaaaa a penjar la jaqueeeeeeta"). I de nou la directora amablement m'ho ha fet veure. Sort en tinc d'ella.

La tercera és la que em preocupa més i la que m'agradaria saber com combatre. És la de la "mare nerviosa". A mi m'agradaria ser d'aquestes mares que mai perden la calma, que sempre estan tranquiles i serenes (vamos, una mena de mare perfecta de les que sovint parlo). No tan per elles si no perque tinc la sensació que transmeten aquesta serenor als seus fills. Jo soc nerviosa de mena i si, puc estar tranquila una estona però no pateixis que de seguida em surt el nervi. I veig que les gatxans ho han heretat, que poden estar tranquiles mirant un conte, veient la tele o jugant, però que de sobte senten "el crit dels gens", s'aixequen i comencen a córrer cridant i rient, o a barallar-se o al que sigui, però que hi hagi acció.

S'accepten solucions, teràpies, xarops... el que sigui.

Tutoritzar

Aquesta setmana he estat fent un taller per tutors. A la universitat, des de fa uns anys, els alumnes tenen un tutor durant tota la carrera, que els informa dels serveis que tenen al seu abast (sobetot quan comencen la carrera) i, teòricament, els "acompanyen" durant els seus estudis i els ajuden, en la mesura de les seves possibilitats, quan tenen algun problema. A la pràctica, a la nostra facultat els tutors bàsicament fan un parell de reunions grupals amb els seus tutoritzats (entre 20 i 30) i aquí s'acaba la feina, fora d'alguna consulta puntual o de donar permís a matrícules extraordinàries (més crèdits dels habituals, cursos extres, etc...).

Funciona? no ho se. Fins ara a la nostra facultat no ha rutllat massa, en part per manca de recursos, en part per manca d'implicació dels professors. D'entrada tot hi som una mica escèptics: no és una manera d'infantilitzar encara més uns alumnes ja prou infantils de base? no hauríem de deixar que s'espavilessin solets? són majors d'edat, estan a la universitat, ja són grans. Jo, a més, tinc un grup de tutoria extrany, ja que són alumnes adaptats: feien la llicenciatura de Biologia i s'han passat al grau de Ciències Biomèdiques, no són alumnes nous, saben moure's per la facultat i més que res han tingut problemes de solapment d'assignatures que ha de resoldre el cap d'estudis, no jo, així que em sento una mica inútil, no crec que els sigui de gaire ajuda i quan els intento ajudar no se si realment serveixo d'alguna cosa.

El taller ha sigut molt interessant. Sobretot la darrera sessió en la que vem parlar de les relacions, de com relacionar-nos amb els alumnes, no només els de teoria, també els de classe, ja que cada professor en el fons és tutor de la seva assignatura en el seu grup. Com ens hem de posicionar (sempre el professor a dalt i l'alumne a baix o podem posar-nos de vegades al seu nivell o fins i tot per sota?), com hem de reaccionar a les diverses situacions, com les podem reconduir. Va estar molt bé perque en cap moment ens adoctrinaven, no era una sessió de coaching ni res semblant, si no que a partir de l'experiència de tots anàvem veient en què fallem i quines coses fem bé (més de les que ens pensem, afortunadament). És el que més m'agrada d'aquests cursos, parlar amb gent que està en ensenyaments molt diferents al meu i comparar alumnes, situacions, reaccions.

I, a més, el que parlàvem es pot aplicar a qualsevol àmbit de la vida: igual que ens relacionem amb els alumnes, també ho fem amb amics (amics, coneguts i saludats), família, parella, fills... I amb nosaltres mateixos, segurament la relació més important que tenim a la vida (a algú li sona aquesta frase?).

Pipaaaaaaaa

Les meves filles, amb encara no 3 anys, són addictes. És una addicció consentida, ho reconec. I a més consentida per pura comoditat i egoïsme nostre: són addictes al xumet i al biberó.

En el cas del biberó la comoditat és ben clara: no és el mateix donar-los la llet amb un got, fet que implica que m'estigui asseguda amb elles, control·lant-les, i que acabi amb els ulls com el Dioni, a donar-los un biberó que aguanten elles i que em suposa 10 minuts per preparar la roba de les gatxans, pentinar-me, rentar-me les dents i de vegades fins i tot planxar alguna peça de roba que em fa falta (ara que ho llegeixo així tot seguit em quedo ben parada del que donen de sí 10 minuts...).

En el cas del xumet és més complicat. Per una banda penso que no hi ha pressa, que ja el deixaran. A més encara els falten per sortir els darrers queixals i el xumet les calma. Cada cop hi estan més enganxades, però, fins el punt de que és el primer que demanen quan arriben a casa o fins i tot ja quan surten de l'escola. Per què els el vull treure doncs? la veritat és que no ho se. En Vic n'està convençut i jo també crec que ha arribat l'hora, però no tinc un motiu clar més enllà de que no m'agrada aquesta dependència. Se que passarem una temporada durilla i de fet tinc la sensació que hi tornarem a caure.

De moment hem quedat en que els reis s'enduran els xumets per portar-los als bebés que acaben de néixer. A canvi duran regals. De moment la Erinn els ha demanat un xumet nou.

Un tallat de cabell

Hi ha cops que un tallat de cabell és molt més que això. És trencar el cercle viciós en el que havies entrat. És deixar enrera la mare nerviosa, trista i deixada i donar pas a la dona alegre i amb empenta que feia dies que estava amagada. És mirar de donar un gir positiu a la rutina començant per una mateixa. I, sobretot, és dedicar-te una tarda a tu mateixa i disfrutar-la molt, molt. I jo ho necesitava.

Xerrameques

Les gatxans són totes unes xerrameques. Des que van descobrir que tenen el do de la paraula van decidir que això s'havia d'explotar i així estem, acostant-nos cada dia més al temut "per què?". Bé, de fet la Maria ja comença a tontejar-hi.

Com que som pares primerencs (novatos vamos) no deixem de sorprendre'ns de les sortides que tenen, tot i que segurament tots els nens les han tingut, les tenen i les tindran, però a nosaltres ens semblen úniques. I per això el seu pare i jo hem decidit fer-ne un blog, una mena de recopilatori de frases cèlebres, tot i que ja ho anàvem posant de tant en tant al Facebook però mira, així estaran totes juntes. Ah, i a més les podeu seguir pel Facebook mateix, com si fossin Faemino y Cansado!

Les coses bones

Des de quarts de 8 del matí que estic repetint-me les coses bones que tindré: podré estar més per les nenes, podré treballar més tranquilament, podré anar al gimnàs d'aquí a uns mesos, podré anar al casament de la Ella i potser aprofitar i fer ruta per Irlanda amb les nenes. Però no hi ha manera, estic trista perque els embrions s'han mort. Van descongelar bé, però no han tirat endavant i a quarts de 8 ha trucat la biòloga i m'ha dit que s'estaven morint. Així mateix, tal i com raja. I jo que sempre havia defensat que els embrions no són persones, que només són grupets de cèl·lules, m'he entristit, no només en pensar que hi haurà milers d'altres coses bones que no tindré, si no també en pensar que hi ha dos petits éssers, dues nenes (perque segur que eren nenes!), dues filletes meves que s'han mort. I per molt que penso en les coses bones que tindré no m'alegro. Sort que tinc dos petits terratrèmols que estan vius i ben vius i que de 8 a 9 m'han tingut rient, cantant, cridant i oblidant per uns minuts la pena. Us estimo molt.

El parque

Si, perque el parc a casa es diu "parque". No se perque ho diem en castellà. Bé, doncs jo no era massa amant del parque. M'hi avorria molt, m'estressava, anava buscant mil excuses per no anar-hi, i quan al final hi anàvem, a la mínima en buscava mil més per marxar cap a casa. Però mica en mica les coses han anat canviant i és que ens hem fet una colla de parque. Una colla que ens permet relaxar-nos una mica, petar la xarradeta, riure i criticar mentre els nens van jugant plegats i interrompent contínuament les converses. Però com tots fan igual ningú es molesta. I aquest crec jo que és un dels grans ques del parque: veus que tots els nens fan el mateix, tant les coses bones (et treuen una mica aquest complex de superioritat de "la meva filla ja fa això") com les dolentes (t'anima veure que la teva no és l'única que..." i que per tant tampoc ho estàs fent tan malament).

Així que aquí teniu una conversa a la fe dels parques. Amen.

Llençant-nos

Doncs si, al final ens hem llençat... Després de parlar-ho durant setmanes (o mesos) hem decidit que en volem tenir un altre. Que ja no ens en recordem de les nits sense dormir i que ens tirem de cap a la piscina. A més no tenim ni temps de repensar-nos-ho: dijous o divendres vem trucar a la clínica, ens van donar hora per ahir i ja hem començat el tractament de preparació perque dilluns descongelaran els embrions. Si tot va bé, dimarts transferència i a esperar 2 setmanetes a veure què.

Valents? no crec, més aviat inconscients, bojos. Quan penso en els "problemes" n'hi veig molts: ara no hauràs de cuidar només un bebé, també t'hauràs de fer càrrec de 2 nenes, despedeix-te de tornar al gimnàs al setembre com t'havies plantejat, prepara't a gastar una altre cop una pasta en bolquers i d'altres estris. I d'avançar molt a la feina oblida-te'n! si pots escriure un article o preparar una comunicació en el postpart ja pots estar contenta!

Però tot i això no em trec el somriure de la boca. I avui he parlat amb el meu germà i se n'ha alegrat tant que encara estic més contenta. I si, ja se que pot no funcionar: poden no descongelar bé, poden no tirar endavant, poden no implantar-se... Però bé, si no funciona tinc dues princeses que no deixaran que estigui trista massa temps.

Això no vol dir que no estigui cagada. Ho estic i molt!!!! tinc els nervis a la boca de l'estómac i de tant en tant em ve plorera i penso que no podré amb tot. Però el que em fa més por és perdre el que tinc: tot està bé ara i potser una altra criatura trenca aquesta "harmonia", que segur que ho farà, però i si la trenca per dolent? i si no se com portar la reacció de les bessones? Elles i jo tenim una relació molt bona, no se, tenim una mena de complicitat (tota la complicitat que es pot tenir als 3 anys) que m'encanta, i tinc por que un nou "intrús" la trenqui. I amb en Vic? no ens acabarem matant al final?

Ja veieu que no estic segura de res. Bé, de res, no. Hi ha una cosa de la que si estic segura: que si no ho intentés a la llarga me'n penediria, així que endavant les atxes!

Sortir de l'armari

Avui s'ha sabut que el premi Nobel de medicina serà pel professor Robert Edwards, pioner en el desenvolupament de les tècniques de fecundació in vitro. En Vic ha penjat la notícia al Facebook i jo l'he enllaçat. Tots dos li debem (a ell i a tots els que han seguit, millorat i implementat les seves investigacions) el millor de la nostra vida. Però quan ho enllaçava pensava que molts amics no saben que les nostres filles han nascut gràcies a una FIV i potser d'aquesta manera se n'assebentaran. En part se me'n fot, vull dir, no me n'he amagat mai, si algú m'ho ha preguntat o ha sorgit el tema ho he dit clarament. Però sempre hi ha un punt de mi que apareix en determinats moments o davant de determinada gent, i que se n'avergonyeix, que fa que em senti menys per no haver pogut ser mare de manera natural, que enveja a les dones que només obrint les cames com aquell que diu ja estan de 3 mesos. És una part de mi que no m'agrada perque racionalment sé que soc tan mare com elles i tan dona com elles, però aquest puntet és allà, no deixant-me sortir del tot de l'armari.

Les altres mares perfectes

Fa uns mesos vaig parlar de les mares perfectes en la seva versió dama de gel inalterable. Però aquestes no et diuen res, amb prou feines et miren, per elles formes part del grup de mares vulgars que són el paissatge pel que elles desfilen. Molt pitjors són les altres mares perfectes. Aquelles que s'han llegit tots els llibres que hi ha al mercat sobre criança i educació i se'n recorden perfectament del que han llegit. Són aquelles que quan dius que la teva filla no s'ha volgut menjar el kiwi et contesten: "doncs en Carlos (González) diu..." o si li comentes que avui no ha volgut dormir la migdiada et remeten a la Rosa (Jové), et recomanen 3 llibres i t'envien mitja dotzena d'articles en pdf. Te'ls citen sempre pel nom, com si fossin de la família o coneguts de tota la vida. Són les que es veuen a si mateixes com a expertes en el tema només perque s'han empollat la bibliografia recomanada i, evidentment, l'han aplicat en els seus fills.

Jo vaig començar a llegir-me un llibre de'n Carlos Gonzàlez i el vaig deixar perque no m'interessava gens. De fet li tinc una certa mania, igual que a la Rosa Jové, a l'Estivill, a la Lauta Gutman i a tots els que han fet de l'anàlisi de la criança infantil el seu leitmotiv (o negoci). De vegades ja ho tinc això de tenir manies i odis irracionals, però en aquest cas crec que la mania és per culpa d'elles. I és que les mares perfectes versió 2.0 me'ls han volgut vendre tant que no els suporto. I a elles menys!

i les maggiorates què?

Aquí només n'hi ha dues, la Silvana Mangano i la Loren, però eren una bona colla. I no totes eren italianes, però per mi com elles cap. Aquestes actrius van marcar època. No només per les pel·lícules que van interpretar sino també per les seves caderes, els seus pits i en definitiva unes corbes que ni les del Garraf. A aquestes dones avui en dia els costaria trobar roba de la seva talla a determinades botigues. I a aquestes belleses avui en dia no les deixarien desfilar a Milà. Ells s'ho perden!

Equivocar-se

La meva mare, de vegades, quan teníem (i tenim) alguna xerrada més profunda de les habituals, em deia que de pare ningú en neix ensenyat, que se n'aprèn pel camí. Jo pensava que ves, ara perque m'ho deia això! és lògic, no? però bé, se n'aprèn i ja està! Ara entenc perque m'ho deia.

Jo ahir en vaig aprendre una mica. En vaig aprendre perque em vaig equivocar. Vaig castigar a l'Erinn fent-la patir, fent-li passar una mala estona i fent-li recordar una mala estona que li vaig fer passar a l'estiu amb un altre càstig. Em vaig adonar que realment les accions tenen conseqüències de les que no en som conscients fins que passa un temps. I em vaig espantar. I la por és la que em va fer tenir-la una bona estona a la falda, fent-li mimos i la que em feia demanar-li perdó entre petó i petó. I la que em fa entendre, estimar i perdonar a la meva mare per tots els cops que em va haver de dir que ella no havia nascut ensenyada per ser mare i n'havia hagut d'aprendre pel camí.

amiga meua?

Llegia el blog de l'Anna, supermare de bessons, i comentava en una de seves primeres entrades que no la deixa de sorprendre la relació tan especial que s'estableix entre bessons. I ha de ser així: es coneixen des que van néixer, han passat junts per totes les etapes de la seva vida, comparteixen vida familiar, escolar, amics, coneguts, família... Si, és cert que han de compartir tot això i competir per tot això, però cap d'ells té avantatge, cap d'ells hi era abans o ha arribat més tard. Sempre, quan han mirat al seu costat l'altre era allà. Però té raó, quan ho vas vivint no deixa de sorprendre i d'emocionar.

La Mamen, amiga de tota la vida i també mare de bessons, deia que això és precisament el que més li agrada, saber que sempre es tindran l'un a l'altre, que quan els preguntes qui és el seu amic el nom del seu germà és sempre el primer que diuen. I és així. A mi gairebé em fa plorar cada cop que sento que una li pregunta a l'altra "tu amiga meua?" i quan l'altra li contesta que si, es gira cap a mi amb un somriure d'orella a orella dient "m'ha dit que si!!!".

Bolquers (i 2)

Seguim amb el tema "fora bolquers". Sembla que anem millor, però fins i tot en aquest tema les gatxans són completament diferents: la Maria té els pipis força control·lats, però no vol fer la caca al water, no se si li fa mandra o no li agrada. La Erinn per la seva banda te la caca força controlada, però de tant en tant s'escapa algun pipi.

Aquesta setmana a la web de criatures.cat van donar 5 consells per treure el bolquer. De fet era un petit extracte d'un llibre de la Rosa Jové:

- El millor seria no posar-n’hi, però, com que en duu, haurem de treure-li.

- Cal triar el moment més adient. A molts nens, cap a l’any i mig, no els agrada dur bolquers. Proveu. Segurament no ho aconseguireu tan de pressa com si fossin més grans, però, com és el que ells volen, no se sentiran malament. Si no aprofitem aquest moment, cap als 2 o 3 anys sol ser un moment en que molts nens els deixen.

- En principi, un bolquer es treu i ja està. A partir d’aleshores hem d’estar ben provistos amb una rentadora i una fregona pels accidents. Cada nen té el seu temps.

- Uns dies abans de treure-li el bolquer, hem de preparar el nen. Podem triar un conte amb dibuixos o fotos per explicar-li.

- El bolquer es pot treure tan de nit com de nit. Potser als pares els és més còmode conservar-lo de nits, però podem posar un empapador al llit. Normalment, acaben aprenent abans si ho fem d’aquesta manera. Cadascú, però, que faci el que vulgui.

Com veieu són molt generals: triar el moment adient, no tornar enrera, paciència, preparar la situació... De tots em quedo amb lo de tenir la fregona i la rentadora preparades... i és que aquest és el primer dels meus 5 consells:

- Tenir la rentadora ben preparada. Si comença a fer el tonto i penseu canviar-la és un bon moment perque treballarà a marxes forçades. I si es tracta de bessons pot ser que la rentadora us acabi demanant un augment de sou (podeu destinar-hi el que us estalviareu en bolquers...). La galleda i el pal de fregar també tingueu-los sempre a mà.

- Calces o calçotets. Un munt! mai n'hi ha prous a no ser que volgueu passar-vos les nits rentant a mà. El mateix val pels pantalons (a menor escala). I no us oblideu de les sabates: prou feina tenen amb el pipi que se'ls escapa com a més parar-se a pensar a obrir les cames. Penseu-hi quan sortiu de casa i agafeu vàries mudes pel que pugui passar (basta que només n'agafis una perque n'acabis necessitant més. En canvi segur que si n'agafes 3 no en necessitaras cap, és llei de vida...)

- Empapadors. Acabareu pensant que és una injustícia que encara no li hagin donat el Nobel al seu inventor. Pel sofà, la trona, el llit, el cotxe... i quan sortiu de casa agafeu-ne si voleu que els amics que aneu a visitar no us esborrin de la seva llista d'amistats.

- Feu-ho quan faci bon temps: la roba s'asseca més depressa i el terra igual. A més els nens poden anar en calces i descalços per casa i us estalvieu rentar pantalons i sabates. Això si, s'assalvatgen una mica... les meves insisteixen a anar descalces a escola...

- Paciència. Si, és el que hi ha. Hi hem de passar tots un dia o altre. Hi haurà dies que ho dureu millor i d'altres que us agafaran tots els mals. Hi haurà moments en el que no entendreu res: perque se'l fa a sobre si l'acabo de posar al water i ja n'ha fet? Però penseu en que d'aquí a uns anys us demanaran per sortir fins les 12 i us podreu venjar dolçament...

Bona sort!!! i recordeu que aquests són els meus consells, segur que els vostres seran totalment diferents.

Sant tornem-hi

Ja ha començat l'escola. De moment seguim a l'escola bressol, així que no hi ha hagut cap canvi traumàtic. De fet les gatxans s'ho han agafat molt bé: ahir van entrar rient a la classe, van córrer a fer un petó a la Laura, la seva tutora, a la Carme, l'ajudant, van repartir abraçades i es van quedar jugant la mar de contentes... vaja, com si fes dos dies que no hi anaven.

A aquesta escola els nens no estan separats per edat. Bé, els nadons (els que encara no tenen l'any) sí, però la resta estan barrejats, de manera que els petits aprenen dels grans i aquests comencen a tenir responsabilitats amb els petits. Aquest any elles són les grans i no paren de repetir que cuidaran dels bebés... bé, quan diuen que els cuidaran també diuen que ho faran fent-los pessigolles...

No se, potser el fet de viure en un poble petit, de trobar-se cada dos per tres a la seva mestra i als seus companys a la piscina o passejant, de passar gairebé cada dia per davant de l'escola i dir-li adéu ha ajudat a que la reentré hagi estat tan fàcil.

Dues úniques coses negatives: la Erinn als 10 minuts de ser a classe va agafar una gibrelleta de les nines i hi va fer pipi... i sense treure's els pantalons! (potser marcava el territori...). I la mateixa Erinn va esgarrapar a una nena, però la Laura li va explicar que aquest any serà de les grans i no pot fer segons què i es veu que ho va entendre i no hi va tornar, cada cop que volia una cosa que tenia un altre nen la demanava. I aquest matí m'ha dit que als nens no se'ls pega. A veure si seguim així...

P.D. aquesta foto és del dia de la castanyada de l'any passat. Ja friso per tornar a cantar el %?!!&]# marrameu...

Estiu

Les vacances ja s'han acabat i d'aquí poc arribarà ja la tardor. El nostre estiu ha tingut una sèrie de paraules clau:

Toy story 3, cachondeo, mosquits, peñalete, el gall i la gallina, Dora, piscina, hummus, migdiada, Emmo (traducció: Nemo), tranquil papa tranquil, fem un salt, Garrapinillos, manguitos, Tibidabo, Ella, iphone, Mad about you, xancletes, palitos, préssecs, ballarines, les tres bessones, magdalenes.

Però les veritables "paraules clau" són elles, la Maria i la Erinn, que han fet que aquestes vacances hagin sigut estressants i divertides a parts iguals. Hem superat l'estiu dels 2 anys!!!

Toy story 3

Hi ha pel·lícules que ens agraden molt, d'altres que no estan malament i d'altres que no ens agraden. Fins i tot n'hi ha que detestem profundament. Però hi ha pel·lícules que a més tenen un significat especial per nosaltres. Jo en tinc moltes: Grease, Moulin rouge, Eva al desnudo, el Padrino, no sé, moltes. I des d'ara en tinc una més. La primera pel·lícula que han anat a veure les gatxans al cine, Toy story 3.

No confiàvem molt en veure la pel·lícula sencera i resàvem per no haver de demanar un pal de fregar per netejar algun pipi tot i les corregudes cap al wàter abans de la peli. Però per una vegada els déus es van posar a favor nostre i les nenes es van portar de manera espectacular! la Maria en tensió, movent-se endavant en els moments més intensos, amb les celles arrugades quan la situació es complicava, i la Erinn amb la meva mà ben agafada i recolzant el cap sobre el meu braç de tant en tant sense deixar de mirar a la pantalla. El seu pare i jo, a banda i banda no deixàvem de mirar-les i fer-nos senyals: "li has vist la cara?", "mira, mira!!!" ens dèiem en silenci. Al final aplaudiments pel gran (grandiós, un Déu!) John Lasseter, pel Buddy, pel Buzz i sobretots pels petits extraterrestres del Pizza Planet, i aplaudiments també per la Maria i la Erinn, que ens van fer passar una tarda molt especial. Mai la oblidarem. I a sobre ara podrem anar al cine de tant en tant quan n'estrenin una de dibuixos!

L'àvia Maria

La meva àvia materna es deia Maria. Jo no la vaig conèixer. Només la conec per fotos i per les històries que m'han explicat la meva mare i les meves tietes. Ella era una dona forta, la que tirava la família endavant. Segurament per això el que la va enviar a presó després de la guerra la va denunciar a ella i no al meu avi, un bon home i tan republicà com ella. Sabia que tocava el pilar de casa, que enfonsava la família. Després de la presó va estar exiliada del poble i finalment va poder tornar, això sí, amb els pulmons tan fotuts que no va arribar a conèixer a la seva néta.

Per què parlo d'ella avui? doncs perque ahir vaig anar al cine i una annecdota de la peli m'hi va fer pensar. Vem anar a veure "Sunshine cleaning", una comedieta d'aquestes indie, tipus "Little miss sunshine" però sense tanta mala llet. No està malament. L'annecdota en qüestió és que les protes de la peli van buscant una escena en les pelis que surten per la tele, una escena que era molt important per elles, ja que hi surt la seva mare morta. I amb això vaig començar a plorar com una bleda (ja sabeu la meva facilitat...). No, la meva àvia no sortia a cap peli. Però si que hi havia una peli que per ella era molt especial, "El puente de Waterloo", una dramón de mucho cuidado! Quan la ven fer al cine del poble, com a mala mare que també era ella, va deixar les seves filles, se n'hi va anar i va fer-hi sessió contínua: la va veure 3 cops seguits. I així cada cop que la reposaven. I mira, no se, és una tonteria d'ella que sempre m'ha agradat. Pensar que no només era una dona amb una família, amb una ideals, amb una vida miserable, sino també amb unes aficions, que li agradava plorar amb una peli, que segurament amb d'altres reia...

La meva mare i les meves tietes cada cop que feien aquesta peli per la tele es trucaven i la veien cadascuna a casa seva. Jo també ho faig.

Lliure dels seus pensaments...

... i esclau de les seves paraules. Així és l'home. O si més no això em diu el meu pare (no és seu, ho va sentir algun cop i ho ha convertit en la seva frase de referència). I m'ho ha inculcat de petita, tot i que de vegades no ho aplico tan sovint com ho hauria de fer. I és que internet és una plataforma que t'empeny a xerrar-ho tot. Estas tu sola, amb la pantalla de l'ordinador i si, saps que allò ho podrà llegir tothom, però no hi penses. O si, i aquest punt exhibicionista que tens et diu que segueixis endavant. El cas és que està allà penjat d'aquest mur virtual i tothom pot accedir-hi i opinar. I el més lògic seria que opinés igual que tu, en veu alta, escibint-ho i deixant-te respondre, aclarir o fins i tot rectificar.

Els blogs poden tenir moltes utilitats. De fet segurament cada blog respon a una necessitat diferent. En el meu cas és com un diari. Un lloc en el que explico el que em passa, el que penso, i en comptes d'escriure-ho en un paper (ho he provat però em costa horrors) ho escric al mur. Si, segurament el punt exhibicionista del que parlava m'hi empeny. Però sempre em callo alguna cosa. I és que les paraules del meu pare sempre em ronden pel cap. Covardia? probablement. Inseguretat? també. Però m'he trobat amb casos en que un text escrit, que pot interpretar-se de mils de maneres, s'interpreta de la pitjor possible, així que millor callar.

Però que passa si no calles? si deixes anar tot allò que et ronda pel cap i l'altre s'ofen. Evidentment hi té tot el dret, però tu també tens dret a dir el que penses. On estan els límits? Quin dret té un d'opinar sobre un altre? I quin dret té l'altre d'ofendre's pels pensaments d'un? Jo crec que els límits ens els hem de posar nosaltres mateixos i d'aquí el que sempre em calli alguna cosa. En el fons doncs també soc lliure dels meus silencis... o no?

Pipis, caques i consells

Estem en plena fase bolquers. Sembla que les gatxans ho van superant. Ara ja els l'hem tret a la migdiada i, si tot segueix així, la segona quinzena d'agost el treurem a la nit. Anem força bé (un pipi escapat a la Erinn en els darrers 5 dies), excepte a la piscina. Allà és can pixa, i mai millor dit... És com si l'aigua de la piscina actués de laxant perque a la que fa mitja hora que som allà una o l'altra (o totes dues, ja que ho fem fem-ho ben fet...) es caguen a sobre. Sort que els banyadors que ens va reglara la M l'any passat aguanten bé les caques...

L'incloure el "consells" en el títol ve perque aquest és un dels moments en els que tothom et dóna consells: que si fes això, que si fes allò, que si posa-les cada 20 minuts, que si no, espera't a que ho demanin, que si fes servir l'orinal, que si el lavabo... Jo personalment odïo els consells. Que me'n donin i donar-los. Però de vegades és inevitable, et surten per molt que t'intentis control·lar, deu ser que les ganes d'ajudar ens superen! Potser està en la nostra biologia, en aquesta sensació de comunitat de mares que de vegades tenim i que fan que ens volguem ajudar les unes a les altres i acabem atabalant del tot a l'aconsellada i fent més nosa que servei.

Així que E i C si em faig molt pesada en algun moment no m'ho tingueu en compte!

mini-mini-vacances

Aquest cap de setmana, com a mals pares que som, hem deixat a les nenes a casa (amb la meva sogra, encara no les deixem soles) i en Vic i jo ens hem escapat a l'Empordà.

Aprofitant l'excusa d'anar al concert de la Norah Jones al Festival del Castell de Peralada (un altre dia parlaré de l'ambientillu... que tenia tela), ens vem buscar un hotel rural increïble i fora de les nostres possibilitats (menjarem patates durant una bona temporada) i ens vem entregar a la bona vida. I ens ha anat de conya! Ha sigut com tornar a començar a sortir, tornar a aquells dies que no tenien horaris ni hores, en els que no s'havia de planificar tot un dia abans ni s'havien de tenir en compte mil coses abans de sortir de casa. I hem vist que en el fons som els mateixos, ens estimem tant o més que llavors, i hem comprovat que un gest, un petó o una paraula encara ens fan sentir pessigolles a l'estómac. I per molts anys!

què vull pel meu aniversari?

S'acosta el meu aniversari. En faré 39... puff, déu n'hi do! No em queixo, millor arribar-hi que no haver-se quedat pel camí, però haureu de reconéixer que la xifra espanta...

I arriba aquell moment en el que la família et pregunta "Què vols pel teu aniversari?". Doncs aquí hi ha la llista:

- que la muntanya de roba que tinc per planxar (i que fa setmanes que no es redueix) desaparegui, i tota la roba estigui al seu lloc, endreçada, esperant que algú la trii.

- que el meu cabell aparegui perfecte de la nit al dia, tenyit, amb metxes i tallat (o en el seu defecte tenir unes hores per poder anar a la perruqueria i que ma mare, perruquera retirada amb problemes d'autoestima, no em tiri en cara que hi he anat, tot i haver-me dit que no em pensa tallar el cabell mai més).

- un matí o una tarda de piscina relaxada: poder nedar quan vulgui, estirar-me a la tovallola quan vulgui i sobretot LLEGIR!

- que el despatx i sota l'escala de casa meva misteriosament apareguin endreçats.

- que aquest mitxelin que en volta la meva cintura desaparegui, els meus pits disminueixin de volum i el meu cos torni a la forma que tenia fa 4 o 5 anys. En el seu defecte, força i constància per anar dos o tres cops per setmana al gimnàs (i sense sentir-me culpable per deixar d'estar amb les nenes o fent feina a casa).

- i si us queden ganes i diners la segona temporada de Mad Men, més que res per tenir alguna cosa a veure mentre planxo...

I per què les vesteixes iguals?

Aquesta és una de les preguntes que la gent de confiança et fa. La que no et té tanta confiança et diu "ah, les vesteixes iguals..." i arrufa una mica el nas. Jo era igual, sempre he odiat els germans que anaven vestits iguals o el que era pitjor (i que ma mare practicava) amb la versió femenina i masculina de la mateixa roba...

Però si, jo les vesteixo iguals. De vegades amb el mateix vestit, pantaló, samarreta, però de diferent color. Per què? doncs perque és més fàcil! I no em refereixo a que és més fàcil triar model (només n'he de triar un al dia) o combinar peces. Si les vesteixo iguals m'estalvio a més les baralles de que una vulgui el pantaló que duu l'altra o la samarreta del dibuix en comptes de la llisa. Elles ja ténen cares, cabells, cossos i personalitats prou diferents com per personalitzar la roba i donar-li el seu toc de gràcia!

Les mares perfectes

Llegint el blog de "La pitjor mare del món" (boníssim) he estat pensant en les mares perfectes de l'escola de les gatxans. De nou les dames de gel fredes i distants apareixen en escena, aquest cop en la versió 2.0: amb fills.

Tot va començar amb "El diari de Bridget Jones". Allà van aparèixer per primer cop aquestes dones, o si més no els hi vem posar nom per primer cop. Són aquelles dones perfectes, que sempre duen la roba ideal, que a més els queda clavada, tenen l'actitud idònia i mai fan el ridícul ni tenen una relliscada. La Bridget Jones les anomena així, dames de gel fredes i distants, perque no mostren mai els seus sentiments en públic (si és que en tenen) i quan et miren arrufen el nas.

Doncs aquest curs n'he conegut la versió "amb fills". Són aquestes mares que arriben a l'escola amb tota tranquilitat, sempre amb un somriure. Van vestides de manera ideal, totes elles són una combinació de roba, pentinat i complements que ni als anuncis del Corte Inglés. I a sobre els queda bé tu, perque no se sap com el seu cos ha tornat a ser el mateix que abans del part: ni panxa, ni cul, ni estries ni res. Els seus fills també són perfectes: ben vestits, ben pentinats, caminant tranquilament, sense crits, estrabades ni exigències. Tot plegat envoltat d'una aura de pau i perfecció. Gairebé sembla que quan apareixen sona una música, el sol els ilumina i caminen a càmera lenta.

I aleshores arribo jo: amb el pito al cul, despentinada, mal girbada i algun cop amb taques (quina afició tenen les meves filles a mocar-se amb la meva roba!) o amb les sabates descordades. Amb un cabell que clama al cel una sessió de perruqueria i sap que és com si pregués al desert i aquesta panxa que no acaba de marxar i que et recorda dia rera dia que t'has apuntat al gimnàs i no hi vas. I les nenes evidentment criden perque volen anar soletes o s'enfaden perque has obert tu la porta en comptes d'elles o perque no les has deixat saltar del cotxe. I si no, et demanen que les agafis a coll a les dues (13 i 11,5 kilos...), juntament amb les bosses, la bossa amb els bolquers, la de la roba de recanvi i els sacs de dormir que aquest cap de setmana t'has endut a casa a rentar. I en aquest moment te n'adones que una de les nenes te una lleganya inmensa que intentes treure amb el dit sucat en saliva. I ho noto. Noto la seva mirada de superioritat-compassió-altivesa i l'únic que se m'acudeix fer és proposar una carrera a les nenes a veure qui arriba abans a la porta de la classe. Ja que fem una arribada triomfal, fem-la del tot!

Abans amb la Viv feiem la conya de voler ser dames de gel fredes i distants i ara molts cops em venen ganes de ser una mare de gel, però hauria de renunciar a les carreres fins la porta i això em costaria molt!

Mama pipi!!!

Doncs si, ja ha començat la operació bolquer! De moment sembla que anem força bé.

La Maria el primer dia es va fer caca a sobre i el segon dia 2 pipis i com és tan escrupulosa va decidir que ella no s'embrutava més. Des de llavors tot com una seda, només s'ha fet una caca a sobre i la resta tot a l'orinal o al water.

La Erinn en canvi cada dia se'n fa 2 o 3 a sobre i ella la mar de tranquil·la, com si no anés amb ella, et fa aquella cara de "ui, mira, pipi... bueno, no passa res..." i au, a seguir amb el que feia. Ara, caca no se n'ha fet ni una, i és que ella cuando se pone, se pone i si s'asseu al water apreta fins que surt alguna cosa! Sort de la muntanya de calcetes que vaig carregar a l'H&M!!!

Lo divertit és que quan una pixa o caga l'altra va a mirar-s'ho i fan uns "oooohhhh mira!!!" que ni que la caca tingues forma de Hello Kitty!

Ara falta que ho demanin elles. A veure si seguim tan bé!

Moscarola

Ahir vem sortir a sopar i vem anar al Moscarola. És un restaurant petitó que porten dos nois francesos i que bàsicament es centra en formatges i vins (tot i que la taula d'embotits i la de fumats són increïbles). Bé, és restaurant-bar-botiga. No cal anar-hi a sopar també fan tapes (de formatge, és clar) i venen les delicatessen que serveixen.

Apart de lo boníssim del menjar (sobretot si us agrada el formatge) crida l'atenció el servei. A molts llocs et recomanen el vi més adient, t'expliquen tot allò que preguntis sobre el plat, però ells, a més ho fan disfrutant! es nota que són uns apassionats dels fromatges, que els han tastat tots, que en coneixen tots els detalls, i et transmeten aquesta passió fins al punt de disfrutar cada mossegada com mai! Les taules de formatges estan organitzades com viatges, segueixen un ordre, tenen un significat. Explicat així pot sonar pretenciós (a mi m'hi sonaria), però el més curiós és que no ho és. Segurament, aquesta mateixa passió fa que tot resulti molt natural, si més no per mi.

Per què us el recomano, apart de lo obvi? perque si no hi va més gent acabaran tancant! ahir érem els únics clients. Són en un carrer una mica amagat i és d'aquells llocs que o funciona el boca-orella o malament rai. Aneu-hi encara que només sigui per fer-me el favor d'evitar que tanquin i poder disfrutar un cop més del seu brie de Meaux!

5 anys

fa 5 anys ho vem cel·lebrar. Vem cel·lebrar que ja en feia gairebé 3 que vivíem junts i ens estimàvem més que mai. I avui ho cel·lebrem. Cel·lebrem que aquests 8 anys han estat els millors de les nostres vides (si més no de la meva...). I ens ha costat Déu i ajuda! T'estimo més que el Sol a la Lluna!

Xerrades

Les gatxans cada dia xerren més... ara ja estem en la fase de:

- repetir tot el que diem: aquesta part és perillosa, sobretot per mi que dic molts tacos. Ja els he sentit dir merda i ostia diverses vegades i ahir la Erinn va tirar els trastos a terra tot dient "a fer punyetes" (això ho ha tret de mon pare que s'ho mirava dissimulant...). També diuen molt "que xulo!" i "que xuli!" (això és meu...).

- explicar: sempre que poden expliquen que "el papa està treballant" (consideren que és l'únic productiu de la família pel que veig...), que treballa en "ordinadors i coses", "a Barcelona" (abans deien "al carrer"), que son "la germana de la Maria/Erinn", que "el iaio es al cel amb la lluna", etc.

- fer frases: "seu aquí mama al meu costat" és una de les que més repeteixen... I evidentment la ja cèlebre pregunta "t'alala?"

- contar: sistemàticament, però, se salten el 6 i el 8... i a més ho fan les dues! Aquestes nenes són carn de psicòleg...

- cantar: es passen el dia cantant, sobretot la Erinn. El problema és que de vegades només canten una de les estrofes i ho fan fins a posar-me histèrica. Qualsevol acabaria dels nervis després de sentir "acabat bubum posioli posioli!" durant mitja hora ininterrompudament!

- descriure tot allò que veuen: des d'una formiga a un avió. I això m'encanta, em meravella com els sorprenen les coses més quotidianes, com s'emocionen en veure floretes al test de davant de casa o si en sortir per la porta veuen un gat dormint al mig del carrer. També és cert que quan vas en cotxe i les dues van xerrant tot el que veuen alhora pot ser estressant...

- preguntar: això ho fa sobretot la Maria. Quan una cosa no sap què és o com es diu deixa anar un "això mama?" com si jo fos la wikipedia.

I això no ha fet més que començar... que guay!

Això s'acaba!

Sí, s'acaba Lost. Des de petita he estat teleadicta. Quan anava a l'institut vaig fer campana (juntament amb mitja classe) per veure com s'acabava Dancing days. I aquest matí ens aixecarem a veure el darrer capítol a les 6h. Han tingut la deferència d'acabar-la un dia festiu a casa nostra, així no hem de fer campana. Fin si tot això han fet bé! Avui sabrem què cony passa amb les dues històries, què passa amb la Illa i amb tota la gent que s'hi passeja. Llarga vida a J.J. Abrahams!

Hey Freddie!

És un dels moments de la meva vida. Era un dissabte a la tarda l'any 1992. El meu germà i jo havíem estat esperant aquell concert durant setmanes. I això que el pensàvem veure per la tele. Era el concert-tribut a Freddie Mercury que retransmetien en directe des de Wembley i que duraria tota la tarda. Mon germà era moooolt fan de Queen i a mi m'agradaven força. I la veritat és que vem disfrutar com enanos!

Després de l'actuació de diversos grups (Extreme, Metallica...), Queen tocava els seus grans èxits acompanyats de les estrelles del moment. Mon germà i jo anàvem fent quinieles sobre qui cantaria aquesta o aquesta altra. Recordo que vem al·lucinar amb la versió que van fer en David Bowie i l'Annie Lennox de l'Under presure, vem riure amb els rulos de la Lisa Stansfield cantant I want to break free i vem flipar amb un grandíssim George Michael cantant Somebody to love, increïble!

I va arribar el gran moment! el que havíem estat esperant durant dies. Sobre el que havíem estat especulant tota la tarda... qui serà capaç de cantar Bohemian rapsody???? qui seria el cantant capaç de cantar una cançó que inclou una balada, una part de rock i fins i tot una part de semi-òpera? sobretot, dubtàvem en la part d'òpera... qui s'hi atreviria? i va arribar la solució. I ens vem quedar de pasta de moniato. Amb la pell de gallina. No podia ser ningú més. Fins i tot se'ns va escapar una llagrimeta. I a casa es va fer el silenci... va ser el nostre tribut.

Anys després, les meves filles m'han regalat el DVD d'aquest concert i he vist que després de 18 anys segueix sent l'únic que pot cantar aquesta cançó com l'original.

Intercanvi de rols

A casa:

- la Maria és la més xerraire, tot ho comenta. En certa manera és la que sempre està disposada, la més independent, la que va a la seva i decideix en tot moment què vol. Si agafa un conte no para d'explicar-te tot el que veu. És molt oberta amb tothom, no calla.

- la Erinn està molt enmarada, només vol a la mama, a la mama i a la mama. Si mirem un conte s'està callada al costat de la Maria i només de tant en tant comenta alguna cosa. No para, però molts cops segueix a sa germana. És molt tímida, però quan agafa confiança també és molt xerraire.

A escola:

- la Maria és la més indefensa i vulnerable. No xerra gaire, molts cops repeteix el que diu la seva germana.

- la Erinn és una pallassa. No para ni un moment i porta la veu cantant. No calla!!!

Ahir, parlant amb la Laura, la mestra de les gatxans, vem descobrir que les nenes s'intercanvien els papers quan són a escola. Ella es va quedar parada del que li explicàvem nosaltres i nosaltres flipàvem amb el que ella ens deia. Hi vem anar per un nou atac de mossegades de la Erinn. No sabem què fer i vem reunir-nos a veure si entre tots trobàvem pistes que ens poguessin ajudar. I vem descobrir que porten una doble vida!

Amb la Laura hem decidit potenciar que els dos rols s'equilibrin: donar més importància a la Maria a escola, fer-la destacar, que agafi confiança, i desenmarar una mica la Erinn a casa, que sigui més independent i potser així aconseguirem calmar-la a escola. No sabem si funcionarà, però és una opció. A veure com ens va.

Feliç

Hi ha dies que no se perque soc feliç. Potser per un comentari de les nenes que em fa riure o perque toca veure el darrer capítol de Lost, o perque m'ha anat bé una classe. Últimament soc feliç per tu. Perque m'agrada veure com surts del pou, com te'n vas sortint, com tornes a somriure i tens una xerrera incontrolable. I sobretot perque tornes a respondre'm el telefon. Em fas feliç!

Sebastià

Fa unes setmanes va morir en Sebastià. Ell era el meu sogre i tot i que no sempre estàvem d'acord (per no dir gairebé mai) la veritat és que me l'apreciava molt, i aquests dies m'estic adonant de fins a quin punt. Jo em queixava de que era com un nen, que anava a la seva, amb aquell punt que no sabies si era innocència o egoïsme i que em feia posar dels nervis. Però també era carinyós, divertit, apassionat i sobretot bo. Era una bona persona. Sí, ja se que normalment tots ho som de bons, més o menys, però en el seu cas era un dels trets que el definia.

L'altre dia que van eliminar el Madrid de la Champions el primer que vaig pensar quan ho vaig saber va ser l'alegria que ell hauria tingut i com ho hauria comentat quan hi haguéssim anat a dinar. Però el que més m'hi fa pensar són les nenes. Quan en diuen alguna de nova penso que a ell li hauria fet molta gràcia. I em fa molta pena que hagin perdut el seu avi. Perque se les estimava molt. De fet, va morir mentre mirava fotos d'elles a l'ordinador. Per això se que va morir somrient i això em consola.

8 de març

Demà és el dia de la dona treballadora. Fa 100 anys que es va proclamar aquesta data i evidentment les reclamacions han anat canviant: del sufragi universal a la igualtat de drets en el treball, de l'equiparació de sous a la conciliació familiar i laboral. Evidentment, en els països desenvolupats s'han fet grans progressos, però encara ens falta molt. Moltíssim diria jo.

Al meu institut es cel·lebrava moltíssim el 8 de març gràcies a un parell de professores que hi encapçalaven el moviment feminista. Era una jornada festiva i totes participàvem en xerrades, taules rodones i tallers. Però curiosament el que m'ha quedat més gravat són els adhesius que duiem totes a les carpetes. Les nenes bones van al cel, les dolentes a tot arreu. No n'hi ha prou amb ser dolentes, cal ser-ho contentes. I, evidentment, llaços i samarretes violetes per tot arreu.

Però hem aconseguit alguna cosa des de llavors? les dones a priori poden arribar al mateix lloc que els homes, però ho fan? les estadístiques diuen que no. El percentatge de dones en llocs de poder segueix essent ínfim, fins i tot en el món universitari, el que conec de més a la vora. I si ens fixem en les dones que han aribat més lluny hi ha un clixé que es repeteix en moltes d'elles: no han tingut fills. Així doncs, on està la igualtat? si no comença ja a casa com volem que arribi a les empreses?

L'altre dia sentia a la ràdio una entrevista a les autores d'un llibre "El timo de la superwoman" que parla dels problemes existents en la conciliació familiar i laboral. Les autores han entrevistat a diverses dones, la majoria altes executives, que parlen dels problemes que han tingut i a tot el que han hagut de renunciar per arribar on han arribat. Em quedo però amb una reflexió: aquelles dones que treballen 10 o 12 hores amb sous ínfims i condicions sovint ben pobres i que a més ténen als seus fills al seu país d'origen, aquestes si que són superwomen!

Feliç dia a tots i a totes! I que no s'aturi la lluita!

P.D. Aquest post me l'ha inspirat una nota penjada al Facebook per la K. A ella, tota una dona i font d'inspiració, va dedicat.

Ens ha costat Deu i ajuda...

Sovint la Viv em diu que jo ho tinc tot: tinc una feina que m'agrada, una parella genial i unes filles fantàstiques. I té raó. Però com diuen els Manel ens ha costat Deu i ajuda arribar fins aqui.

Des que vaig sentir aquesta cançó me la vaig fer meva. Realment són aquestes petites coses que ells canten les que fan una parella. I Deu n'hi do les que hem hagut de passar.

I és que jo porto les nenes al cole i ell fa els plats a la nit. I no tenim periquitos ni jardí, però ell sempre compra manxego tot i que jo soc més de brie. I ens ha costat Deu i ajuda...

T'estimo Victor

Dos??????!!!!! uff quina feinada...

Això és el que diuen normalment quan saben que esperes o tens bessons. I si, és veritat, és una feinada, no el doble, però si més que quan es tracta d'un sol nen. Has d'estar per dues criatures que, tot i que pujen al mateix ritme, tenen cadascuna les seves necessitats. I no parlo de canviar bolquers, rentar roba o preparar biberons. Sinó que totes dues volen la mama, el papa, el nino o la joguina alhora. I ploren o demanen braços alhora. I es barallen. I necessiten que les escoltis alhora. O el pitjor, que una vol veure el Pocoyo i l'altra al Caillou (un dia dedicaré un post a aquest nen odiós...). Sort que les dues volen en Mic! I sí, pot ser estressant. I si, uff, quina feinada!

Però ningú, o molt poca gent, pensa que tenir bessons també suposa no el doble sinó el triple o més d'alegries! de moments d'aquells que t'agradaria guardar per sempre, que et fan riure com mai, emocionar, oblidar que has tingut un dia (o una setmana) horrible. Que et fan dir a les teves filles "no sabeu com us estimo" i omplir-les a petons. Que dius dos???????!!!!!!! que guay!!!!!!!

P.D. segurament d'aquí a uns dies me'n faran alguna i negaré haver dit mai això. Per aquest motiu ho escric, perque no se m'oblidi...

Up in the air

Ahir vem anar al cinema a veure "Up in the air", la darrera peli de'n George Clooney. A mi em va agradar. De fet em vaig passar gairebé tota la peli amb un somriure als llavis, però això era per culpa de'n Clooney, l'home més guapo del món. No, la veritat és que em va agradar l'argument, la llum (aquesta fredor dels aeroports i dels hotels minimalistes), els actors.

L'única cosa que no em va agradar és aquesta mania dels americans de dir-te què pensar. No cal! ja soc prou gran com per pensar per mi mateixa, per decidir si la opció del protagonista em sembla o no correcta. No cal que em poseu exemples, no cal que m'intenteu convèncer.

Us deixo el cartell perque veieu que no us enganyo. És guapíssim!

P.D. No poso el trailer perque és d'aquells que gairebé t'explica la peli...

Setmana

Quina setmana porto!

Les setmanes abans de començar classes són dures, però no en recordo cap que ho fos tant com aquesta. Aquest any comencem assignatura nova, de manera que hi ha hagut feina extra, feina que ja m'esperava. Però a més s'hi han sumat imprevistos, a saber:

- reunions per una altra assignatura nova que començarà el curs vinent i que fem amb professors d'altres departaments que, o bé no han hagut mai de fer números i repartiments d'hores o bé ho fan veure. El cas és que m'ha tocat a mi acabar quadrant-ho tot i a sobre explicant pas per pas que feia.

- reunions per repartir els grups de l'assignatura d'aquest any, explicar el nou guió a la resta de professors (amb el meu jefe al darrera amb canvis en el guió cada 10 minuts...) i organitzant el material.

- aguantar els egos de professors que no estan d'acord amb els repartiments de grups, veuen fantasmes on no n'hi ha, volen passar per davant dels altres i el que ja em va acabar de rematar, qüestionen la meva feina (que a partir d'ara els hi farà Rita la cantaora!). Lo fomut és que hi haurà grups que els farà gent que no en te ni idea i els que ho acabaran pagant seran els alumnes.

Porto tota la setmana esperant que sigui dissabte. Les mamis venien a casa a cel·lebrar l'aniversari de les gatxans, avui teníem un dinar de bessons, vaja un cap de setmana que es preveia divertit. Doncs ahir se'ns va rebentar la caldera i fins ven entrada la tarda no la vem tenir arreglada i el dinar i avui s'ha posposat el dinar per malaltia... De debò que de vegades sembla que hi hagi una conspiració!

Però per altra banda, aquesta setmana m'ha servit per veure en qui i en qui no puc confiar de manera molt clara. S'ha acabat ser la bleda que diu a tot que sí i ajuda a tothom. A parti d'ara que cadascú es tregui les castanyes del foc, a mi que no em busquin.

Per sort, divendres tinc un sopar de bruixes que em servirà per deixar-ho anar tot, dissabte un assaig per un dancemob que em fa molta il·lusió, i a sobre les peques m'han ofert un cap de setmana fantàstic, ple de riures, abraçades i xerrameques, que això no es paga amb diners!

Ale, ya me he desahogao!