El meu custellu de manera semi-legal ha aconseguit tenir compte al iTunes americà. Cada setmana treuen una sèrie de cançons gratuïtes per promocionar-les i dintre de grups cutres post-grunge, noves estrelles pop, one single bands i altres esperpents, de tant en tant apareix una sorpresa com Lenka i la seva cançó The Show. Potser us sona de Ugly Betty. A nosaltres ens va agradar de seguida i en Vic va comprar el CD. Evidentment a l'iTunes!
Quan penso en nadales soc una clasicona. Tot i que no m'agrada el "Fum, fum, fum" (és ben tristona...), soc fan de "Les 12 van tocant", "El noi de la mare" o "El Rabadà", suposo que és una reminiscència dels anys en que estudiava música (odiosos...).
Però també tinc uns referents anglosaxons importants i m'encanten els èxits pop nadalencs tipo "Last Christmas" de Wham, "All I want for Christmas is you" de la Mariah Carey (tot i que m'agrada més la versió de la B.S.O. de Love Actually) o el "Happy Christmas" de John Lennon.
Però hi ha una cançó americana de nadal que em té el cor robat. Pertany a la pel·lícula "Meet me in St. Louis" i és la que us deixo per felicitar-vos les festes (m'encanta, la nena és la Beth de "Mujercitas"! aquesta nena estava destinada a patir a les pelis...).
Espero que passeu unes bones festes i que sigui cert el que va dir ahir en 5 segons en un dels capítols del Mic: és Nadal i em vesteixo d'alegria. Petons a tots!!! Bon Nadal!
(Gràcies Erinn, la teva abraçada m'ha fet molt bé)
Tinc una altra tradició més recent i per algunes segur que molt "lili"... amb en Vic algun d'aquests dies mirem "Love Actually". Oi que els americans veuen "Que bello es vivir"? doncs nosaltres en comptes de veure "La gran familia" amb el Pepe Isbert buscant a aquella criatura per Madrid preferim veure al Colin Firth parlant portuguès, a la Emma Thomson fent el cor fort o al fill del Liam Neeson corrent per l'aeroport. Mira som així de lilis! Però és maca, diverteix, emociona, així que us la recomano. A més, segur que si no l'heu vist no sabeu que al naixement de Jesús hi havia 2 llagostes i un pop!!
Aquesta setmana he anat molt cansada i encara que he tingut moments d'inmensa felicitat (veure el post anterior), ahir vaig petar. Em vaig comprar roba i quan me l'anava a posar a la nit per sortir em vaig sentir com un sac de patates ple de bonys... Jo comptava amb engreixar-me amb l'embaràs, cony, que en duia dues, però el que no comptava és amb que el cos se'm deformaria d'aquesta manera. D'ón han sortit aquest estómac i aquestes lorzas de l'esquena? abans no hi eren!!! Suposo que en un altre moment hagués tirat endavant, hagués preguntat a en Vic "Que tal em queda?" i ja està, però com estava en la setmana moody només vaig plorar i em vaig quedar a casa.
Per si no us havia presentat aquesta faceta meva ja la coneixeu... Soc moody!
P.D. que ningú em digui que estic estupenda que ànims ni res semblant perque no vull compassió i encara m'emprenyaria, que soc moody...
M'ha agradat? ni si ni no... No està mal, la història és una mica culebrón, explica una mica la història de Venezuela, però tot es queda en una mica. Els personatges no t'enganxen, la història no interessa massa... vamos, que m'ha decebut... una mica.
Ara m'espera Jane Austen!!!!!! M'he comprat "La abadía de Northanger" que no l'he llegit i en tinc ganes. Mmmmmmmmmm m'encanta Jane Austen!!!!! soc una romanticona!!!!!! Ains, qui trobés un Mr. Darcy (amb l'aspecte del Colin Firth, of course)... Tinc mono de "Orgullo y Prejuicio" (la serie, of course again) però la M. té els DVD (hi ha coses que no s'han de deixar mai: el marit, el cotxe i els DVD de "Orgullo y Prejuicio"...). Sort que d'aquí un parell de setmanetes hem quedat per fer un vermutillo i me'l tornarà!
Dissabte vem veure Mansfield Park, que la tenia pendent des que vaig parir. Com dirien els personatges it's delightful to watch!!!
Avui, un any i mig després de coneixe'ns, la Sara ha sabut que està embarassada. I a sobre potser tindrà bessonada. Enrera queden un munt de negatius, un embaràs bioquímic, la mort del seu cunyat, la malaltia del seu pare... Avui diu que és el dia més feliç de la seva vida i m'ho crec. I un dels més feliços de la meva.
La Sara no es diu Sara, però si té una nena se'n dirà.
Però en alguns casos, molt pocs, aquestes coincidències acaben en veritables amistats perque de fons ja veus que hi ha alguna cosa més, que t'ho passes bé sense haver de recórrer als punts que tens en comú. Quants dels nostres amics de l'Institut ho continuen sent? Quantes nòvies/dones dels amics de la teva parella són amigues teves? amb quanta gent de la feina ets amiga? a la meva millor amiga la vaig conèixer al gimnàs i vem compartir procés de separació, però ja es veia a venir que hi havia molt més.
Darrerament, degut a la maternitat i el procés que m'hi ha portat, he conegut un munt de gent nova, amb alguna de la qual ja veus que la cosa no anirà a més, que no coincideixes en res apart de la situació. Però n'hi ha d'altra amb la que realment m'ho passo molt bé, amb la que podem deixar passar les hores senzillament en una cafeteria o sopant o xerrant en pijama a la cuina i voldries que aquest moment durés i durés perque et sents molt còmode. Tant de bò la vida fos sempre com en aquests moments! Tant de bò aquesta amistat duri molts i molts anys!!!
Per començar quan he marxat les nenes encara dormien, així que no he pogut veure les seves carones quan es despertaven, que és un dels millors moments del dia. Avui el primer en veure-les ha estat el meu pare que va tot el dia com els cargols, deixant un rastre de baba.
Després, a la feina he estat bastant sola. Les dues noies amb les que compartia feina i despatx, la N i la M, no hi són (ni hi seran en una bona temporada) i l'E, amb la que tenim molt bon rotllo, estava molt enfeinada i gairebé no hem pogut parlar. Total que m'he dedicat bàsicament a endreçar coses pendents, fer paperassa (quin rotllo la burocràcia a la Universitat) i poca cosa més.
La veritat és que em sento extranya, com si anés a un món que no té res a veure amb mi. Sembla mentida perque estic treballant allà des de fa gairé 7 anys i soc mare des de fa encara no 1, però la feina està a anys llum de la maternitat, que ho ha ocupat gairebé tot. Ara em toca repartir l'espai entre les dues i espero que no em porti massa temps. Però de moment em sento extranya, com descolocada, i necessito rodatge, que un any és un any! Demà segur que tot va millor.
En Mic és un nino de llana (sembla un mitjó) de color taronja i que té com a amics en 5 segons, el cargol i la mosca. El fons és negre i no sé ben bé que té que només senten la música el món de la Maria i la Erinn es paralitza i ja només existeix en Mic. Li somriuen, mouen els peus d'alegria, se'l miren embobades... vaja, tot el que pogueu esperar del fenòmen fans! I ja no parlem si en Mic canta! i és que es nota de quina generació són els guionistes i quins són els referents perque de moment conec totes les cançons i com a pallassa que soc les canto jo també, així que la festa és complerta! A més és mitja hora de dibuixos sense anuncis, cosa garebé impensable avui en dia!
Fa poc he descobert el blog d'una de les guionistes, l'Anna Manso. El teniu linkat a la llista de blogs.
L'únic punt negatiu és la falta de visió comercial de TV3. Tenen entre mans un filó!!! NO se'ls ha acudit comercialitzar els peluixos, ni DVD, res! Espero que se n'adonin perque seria un gran negoci (Viv pren-ne nota!)
Jo vull disfressar-me d'ABBA!!!!!!!!!!!!!!
No s'hi pot fer res? se l'ha de deixar que segueixi dient bestieses? és que entre lo de la beguda i avui això del canvi climàtic... pels que no sabeu de què parlo:
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Aznar/apunta/negacionismo/cambio/climatico/elpepusoc/20080919elpepisoc_4/Tes
La segona és al Caixafòrum i és de Mucha, un artista al que vaig conèixer quan vem anar a Praga i que és un dels representants més coneguts de l'Art Noveau (vamos, del modernisme).
A veure si ho aconsegueixo!
Quatre llocs als que vaig un cop i un altre:
Al Dos i Una, una botigueta que hi ha al carrer Rosselló entre Passeig de Gràcia i Pau Claris. Em sembla molt gran que continui oberta tenint Vinçon gairebé al costat i DBarcelona molt a la vora i segurament el propietari hi té molt a veure. És l'amabilitat en persona (tot el contrari que la majoria de dependents de Barcelona) i hi ha cops que fins i tot et sap greu marxar sense comprar-li res.
Al Mauri, la cafeteria que hi ha a la cantonada de Rambla Catalunya amb Provença. Em sembla un lloc preciós, on segons el dia i l'hora trobes senyores amb el collaret de perles que van a fer-hi el te o la xocolata amb les amigues, famílies mooooolt pijes que van a fer el brunch el dissabte o matrimonis de províncies que han baixat a Barcelona al metge. Bé, i cada cop més turistes (deu sortir a alguna guia...).
A la Lourdes Bergada (com pot ser que no tinguin web aquesta gent), que és una de les meves botigues peferides. Molts cops hi vaig m'emprovo mil coses i cap em queda bé i d'altres tot em queda perfecte. Crec que és més aviat cosa de l'humor del dia en qüestió.
A l'FNAC. Hi soc adicta! m'encanta entrar i anar a DVD o a llibres a passejar-hi, mirar que tenen, quines ofertes hi ha, tafanejar, llegir solapes de llibres i resums de pelis... el problema es que sempre cau algo... Un consell per un dia d'avorriment: anar a la secció de sèries, sempre trobes alguna vella glòria que et fa somriure.
Quatre persones que m'envien emails amb regularitat:
Doncs darrerament són més de quatre, són 7, una colla de mafioses que ens hem fet amigues, bàsicament per l'interès comú del cotilleo, i que molts dies m'alegren el dia (només veure que tinc un mail d'alguna d'elles ja somric). També m'escriu el meu profe d'anglès, que ens envia un recordatori dels deures que hem de fer (per cert, tinc una redacció pendent!).
Quatre llocs als que m'agradaria estar ara:
A Nova York, ciutat a la que segur tornaré i on no m'importaria gens viure. Llocs concrets? a Bryant Park esmorzant o veient una peli del cicle de cinema a l'aire lliure, al MoMA (i a la seva cafeteria, un oasi a Manhattan. Per cert acabo de veure que al gener comença una exposició de Van Gogh... envidia cochina!), a Nolita, al Soho, a Dean and DeLuca, al Cafe 28 (encara que a la foto de l'enllaç sembla que venguin ornaments per cementiris...), els carrers de l'Upper East End...
Més a la vora doncs al voltant d'una taula (a casa d'algú, a un restaurant, a una casa rural, on sigui) amb una bona colla d'amics amb els que compartir conversa i rialles.
Els meus quatre llocs preferits per sopar:
El Bun Sichi, en ple Eixample de Barcelona, el meu japonès preferit i un dels millors dels que he provat a Barcelona. Va ser on em va portar a sopar el meu marit el primer cop que vem sortir junts i on em va ensenyar a menjar amb palillos.
La Parra, cap a la zona de Sants-Les Corts a Barcelona, on fan uns plats casolans per llepar-se els dits.
Ca'l Faiges al Poblenou del Delta, al Delta de l'Ebre. El millor arròs negre del món mundial!
De tapeo guarro a La Esquinica també a Barcelona. Una experiència religiosa que s'ha de viure!
Qui té deures? doncs els quatre triats són la Natàlia, les Esthers i l'Amarbe (que segur el passaran a la resta de la llista!). Bé i tots els que volgueu és clar!
És més gran del que ens pensàvem... de fet tenim dificultats per veure la tele! Però soc feliç, he guanyat un munt de llibertat, llibertat per estar a la cuina sense por, per planxar sense haver d'ajupir-me a agafar les nenes perque no mosseguin un cable, llibertat per estendre la roba quan s'acabi la rentadora... visca la llibertat...
Aquí teniu algunes fotos.
El cas és que mentre l'anava escoltant pensava que m'agraden molt les històries escrites per dones. No ho faig expressament, vull dir que no em compro un llibre pel fet que l'hagi escrit una dona, però la majoria de les meves novel·les preferides són d'escriptores. Serà que tenen una sensibilitat especial amb la que connecto millor? potser parlen de temes que em resulten més propers? si és així, tan clara és la diferència entre literatura masculina i literatura femenina? m'agradaria pensar que no. De fet em fa una mica de ràbia! S'admeten recomanacions per desmentir-ho o confirmar-ho...
Per sort he canviat i aquest sentiment de culpa només m'ha durat una estona (llargueta, ho reconeixo...) en comptes de setmanes com m'hagués passat fa uns anys. Per sort he racionalitzat la situació i m'he adonat que la culpa era seva per no notificar la nova adreça i que segueix culpant a tothom de les coses dolentes que li passen. Per sort ara ja només soc momentàniament idiota! Gràcies a tots els que m'heu ajudat a superar la situació!
Vaig començar amb els foros, primer de Fertilitat, després de FIV i finalment de Mamis. En tots tres he conegut noies fantàstiques amb les que coincidia i coincideixo en pors, alegries, fracassos, dubtes... Gràcies a elles la cerca d'un fill, l'embaràs i actualment la maternitat se m'han fet molt més suportables i fins i tot divertits! En el cas de les noies de FIV és l'evidència de que darrera d'una "desgràcia" hi pot haver una "sort", si no haguéssim passat per això no ens hauríem conegut, ni hauríem viscut l'alegria de tants positius, ni l'alegria del nostre hagués estat tan gran.
El foro de mamis és tot un món! Tot de dones que no es coneixen de res, que tenen vides diferents, coincideixen en un moment crucial, estan embarassades alhora! això vol dir compartir la por a que tot vagi bé, al part, als primers dies, a la reacció a les vacunes, a com es menjaran la papilla o a si triguen molt a gatejar. Poden semblar tonteries, però és la nostra realitat diària i ajuda molt el poder compartir-la amb algú que no et mira raro quan li dius o amb qui saps que no et fas pesada. Moltes d'elles s'han convertit en veritables amigues i espero que per molts anys!
El tema dels blogs va començar amb la meva amiga Natàlia. En va fer un i em va picar el cuquet. M'hi vaig posar i ara ja en som unes quantes que aprofitem aquest espai per explicar el que ens passa. El blog es pot utilitzar de moltes maneres. Per mi és com el diari que mai he escrit. No sé perque així em resulta més fàcil que en paper. Intento llegir cada dia el dels meus coneguts i m'ha servit per veure que conec gent d'allò més interessant, alhora que m'alegren el dia!
Per acabar el vídeo. Evidentment és de les meves nines, que darrerament ocupen el 99% dels meus pensaments, fets i temps. Concretament és de la Erinn, que juntament amb la seva germana, han après a reptar en plan comando, amb puntes de velocitat estratosfèriques, de manera que no les puc perdre de vista ni un instant! Per sort ja hem demanat un parc XXL perque hi juguin!
1. La peli: abans d'anar-la a veure, pregunteu-vos "m'agraden els musicals?" Si la resposta és no deixeu-ho estar, és un MUSICAL, vaja que canten i ballen a la mínima. Si la resposta és sí, pregunteu-vos "m'agrada ABBA?" Si la resposta és no podeu anar-hi, us agradrà, però potser al final us agobia una mica tant revival. Si la respota és si... HI HEU D'ANAR!!!!! Jo adoro els musicals i m'encanta ABBA, així que he disfrutat com una enana!!!!!!!! Respecte l'obra de teatre, jo a Barcelona no l'he vist, la vaig veure a NY i queda més ben explicada la història al teatre, i de fet la peli és molt teatrera, però no desmereix, eh!
2. Meryl Streep: jo no en soc especialment fan, sempre trobo que fa cara de patiment, no em va agradar ni a Los puentes de Madison, que m'encanta, però s'ha de reconèixer que ho fa molt bé! canta, balla (bueno...) i en tot moment et dóna la sensació que s'ho ha passat de fàbula, transmet molta alegria. En l'escena de The winner takes it all m'ha emocionat molt!
3. Pierce Brosnan: m'he enamorat d'ell!!!!!!!!! per favor, està guapíssim!!!!!!! no he sigut mai fan d'ell, té un punt de horterisme que no m'entusiasmat mai, però aquí me l'hagués menjat! A més trobo que tant ell com la Meryl Streep com el Colin Firth han sabut seguir la broma de la peli, passar-s'ho bé!
4. Colin Firth: quan ha començat la peli he tingut un disgust de mort: Mr.Darcy (per mi en Colin Firth sempre serà Mr.Darcy) s'ha fet gran!!!!! després sembla que m'hi he anat adaptant, però d'entrada m'ha xocat. Ara, ho fa molt bé, té un punt de tendresa que et fa venir ganes d'abraçar-lo.
5. La resta del repartiment: fluixet, m'ha agradat la que fa de Tanya, però m'ha decebut la Julie Walters (i mira que normalment m'agrada!), pel meu gust massa pallassa.
6. Jo: ja he dit que m'ho he passat molt bé, però és que a més he plorat com una bleda! ja ja ja i dos cops!!!! quan la mare ajuda a la filla a vestir-se (sniff sniff) i... amb Dancing Queen!!!! Jo no sé què em passa amb aquesta cançó, però té un punt de nostàlgia que em fa plorar. You are the dancing queen, young and sweet, only seventeen...
La primera es la pel·lícula preferida de la meva mare, un dramón como la copa de un pino de Tenesse Williams. L'hem vista ma mare i jo juntes un munt de cops i los que te rondaré morena!
La segona va ser una de les primeres pelis que vaig veure seves i em va impactar! ell está impressionant!!! i a sobre va ser la segona pel·lícula on va treballar amb la seva dona, Joanne Woodward i en acabar-la es van casar. I és que sempre m'ha agradat aquesta parella, ell, el noi guapo es fixa en ella, no tan guapa però amb una personalitat que tumba de espaldas.
No sé, tinc la sensació que em deixo un munt de coses a comentar d'ell i és que ha suposat molt a la meva vida. Sé que pot sonar ridícul, però és així, les seves pelis formen part de la meva infantesa, igual que les cançons del Julio Iglesias o els anuncis de la Flor de la Isabela a la radio.
Pst, pst, si no l'heu vist, no us perdeu El efecto de los rayos gamma sobre las margaritas.
Tot va començar el gener de 2006. Feia sis mesos que intentàvem que em quedés embarassada i no hi havia manera. Vem anar a veure a la meva gine i em va dir que m'esperés a que fes l'any. Mentrestant havíem de mirar-me la temperatura per saber quins dies ovulava i, per tant, eren millors per intentar-ho. Us asseguro que és un conyàs despertar-te i de seguida posar-te el termòmetre a la boca o aixecar les cames durant 10 minuts després de xingar. I a sobre la gent et diu que no hi pensis...
Bé, com la cosa seguia sense funcionar vem tornar a la gine abans de que fes l'any i vem començar a fer proves. De seguida ens van trobar el problema i ens va enviar a un especialista. Vaig trucar a la M, una de les meves millors amigues, que té bessons per FIV i em va recomenar el CIRH de la Clínica Corachán, que és on havia anat ella i el Dr. Brassesco, que és el que l'havia dut. I au, cap allà!
En Brassesco molt bé. Acomplia tots els tòpics que es coneixen sobre argentins: zalamero, xerraire, empalagós... vamos, el Valdano de la reproducció. Ell és el cap de l'equip, però vem passar per les mans de gairebé tots els metges, el Dr. Fabián (un altre argentí, però aquest més atípic), la Dra. Maqueda, la Dra. Borràs... Després de 3 mesos de més proves i medicaments vem fer una IA (inseminació artificial). Negativa. Una altra. Negativa. Ja no en vem fer més. Ens va dir que millor anar a FIV, que així ho veia xungo. Tot això sembla molt ràpid, però suposa medicació amb hormones, ecografies de control i, evidentment, unes menjades de olla espectaculars: ui, he baixat les escales una mica depressa, l'hauré perdut? ui, he estornudat! ai ai ai...
Al gener vem començar amb la FIV. Així com en la IA jo havia de produïr un o dos òvuls, amb la Fecundació in vitro volen que en facis el máxim nombre possible però sense passar-te (vamos, com al Precio Justo). Després de una temporada d'injeccions d'hormones a la panxa (semblava una politoxicòmana) en vaig fer 13, dels que 9 van fecundar i seguir endavant. Me'n van transferir 2 i la resta els van congelar. Negatiu. En van descongelar 3, un va morir i em van transferir els altres 2. Negatiu. Van descongelar els 4 que quedaven i em van transferir els 2 que van sobreviure. Negatiu. Tot i que només sigui una paraula, aquest negatiu suposa plors, frustració, impotència, por... Cada cop caus més avall, però cada cop téns més tros per agafar impuls.
La cosa no anava bé, així que van decidir fer més proves i van dir que la solució era FIV amb DGP, és a dir, amb un estudi genètic dels embrions abans de transferir-los. Puff, el que ens proposaven valia una pasta i, evidentment, no ens asseguraven el resultat. Primer vem dir que ens ho pensaríem, però després d'un cap de setmana emocionalment molt intens ens hi vem llençar de cap. De nou punxades a l'estómac, de nou ecografies i 16 òvuls, dels que 13 van fecundar i dels que 5 eren normals un cop passat l'estudi genètic. Me'n van posar 2. Va ser un divendres, el dia 25 de maig de 2007. Em vaig passar el cap de setmana al llit. Dijous al matí me'n vaig anar de congrés a Menorca. El dissabte va venir en Víctor a passar-hi uns dies amb mi. I el dilluns vem fer un test d'orina perque era o això o em quedava sense ungles dels nervis. I va ser positiu. I el de l'endemà (per si de cas) també va ser positiu. Jo que creia que lo de les dues ratlletes al test era mentida!
El dimarts em van fer l'anàlisi en sang i em van confirmar el positiu i ja van apuntar que podien ser dos. La primera persona que ho va saber, després d'en Vic i la meva mare, va ser la meva amiga, la M, que va plorar amb mi d'alegria. Igual que va ser la única amb la que vaig plorar quan va venir a veure'm a l'hospital després de parir. Perque en aquell moment només ella coneixia la frustració que m'havien produïr els negatius anteriors i l'alleugiment que produïa el positiu. Perque no és només tristesa i alegria, també és fracàs i èxit, també és por i tranquilitat, i el positiu és, doncs, una felicitat molt més àmplia.
Bé, a lo que anava. Una de les coses que comentaven és que de vegades hi ha llibres que són un rollo però els llegeixes per saber com acaben i al final t'acaben agradant o sorprenent. I jo, per girs d'aquests incomprensibles del pensament, he pensat de seguida en l'Arturo Pérez-Reverte perque amb ell a mi em passa al revés. M'agraden molt els seus llibres (bé, els que he llegit), pero trobo que no sap acabar-los, al final sempre em decep. I això em passa amb molts llibres, no només seus, i amb moltes pelis, que no sé que passa però sembla que l'escriptor o el director no sàpiguen com acabar-los. I per aquestes coses rares que té el cap, de seguida he recordat el millor final de peli que recordo, aquell que no es pot oblidar. Hi ha molts que pensen que el millor és el final de Casablanca, però a mi m'agrada més aquest. Que voleu que hi faci, soc una romàntica! I com a tal penso que totes les pelis s'han d'acabar amb un petó!
1. Que de petita a l'escola no ho vaig passar massa bé. Treia bones notes, era (i soc) molt tímida, no era gaire social, era alta i desgarbada (de les més altes de la classe, després em vaig estancar) i em vaig desarrollar molt aviat (vamos que de seguida vaig tenir pit), de manera que no tenia gaires punts per ser de les més populars. Apart visc en un poble molt classista i això de ser filla d'immigrant no estava gens ben vist. Per sort a l'institut no vaig coincidir amb cap de les harpies de la meva classe i vaig poder "començar de nou". Vaig coincidir amb gent molt maca i vaig fer algunes de les meves millors amigues, amb les que encara ens veiem. De resultes dels meus anys d'escola vaig decidir que si algun dia tenia una filla, mai es diria Marta. Per cert, recentment he pogut comprovar com alguns dels que m'ho van fer passar malament llavors són extraordinàriament curts o bé molt infeliços. I no em va saber gens de greu.
2. Que tinc molt bon olfacte! Em ve de família, la meva mare també el té. Normalment no és massa recomenable (ni us explico lo malament que ho passo amb la gent que no coneix l'existència dels desodorants, que desgraciadament són més dels que la gent es pensa). Una olor que no suporto és la de remullit, aquella olor de la roba que no s'ha assecat bé, sabeu? L'únic benefici que n'he tret és que normalment m'adono ràpid de que les meves filles han fet caca.
3. Que sóc la pitjor copilot del món mundial. M'agrada molt conduir i mal m'està el dir-ho, crec que ho faig bé. Molt bé. Però com a copilot soc fatal. Per una banda no tinc sentit de l'orientació, he d'anar girant els mapes per seguir-los a mesura que seguim els carrers i tot i així sempre em perdo. I per altra banda em passo l'estona criticant al que condueix (normalment en Víctor), de manera que el pobre acaba dels nervis.
4. Que tinc molt bona mà fent massatges. M'agrada fer-ne i he fet un parell de cursos d'aquests de centre cívic i és que se'm dóna bé, sé notar on hi ha un múscul contracturat i, sense desfer la contractura ni molt menys, sé calmar-lo. Conec les meves limitacions i mai he fet mal a ningú (els faig molt suaus) i l'especialitat de la casa són els massatges al cap.
5. Que soc perfeccionista copulsiva. M'agrada fer-ho tot perfecte, tant de cara als demés com per mi. Ja em passava de petita que havia de treure les millors notes i ara he de tenir-ho sempre tot perfecte i fer-ho tot bé. Vaja que tinc molts números per ser desgraciada perque no soc gens perfecta!
Puff, que difícil!!!! és que soc molt xerrameca i us havia explicat ja un munt de coses meves (i segur que algunes d'aquestes ja les sabieu). Però crec que deu n'hi do el que he dit...
A veure si us animeu a fer-lo!!!
Les meves filles són diferents tant físicament com de manera de ser i la Maria és, aparentment, la més fràgil i delicada de les dues. Quan la Erinn va tenir bronqueolitis no semblava que estigués malalta, però aquest cop amb la Maria és molt evident.
Crec que de cara enfora ho hem portat prou bé, vem trucar al pediatra, ens va receptar una medicació, li hem donat, la mimem molt, li treiem els mocs, l'abracem molt...
Però encara té aquells ullets de malaltona que de cara endins fan que se'ns trenqui el cor, que volguem agafar-la i protegir-la de tot, que desitgem ser nosaltres els que passem per això (total, un simple encostipat!) i que fan que d'amagat se'ns escapi alguna llagrimeta. A veure si demà es troba millor.
Quan el vaig conèixer, com molta gent ja sap, vaig pensar que era un borde. Aquesta és la impressió que mots cops dóna perque és molt sec contestant, perque quan coneix a algú no és d'iniciar grans converses, necessita que hi hagi més confiança, perque té un sentit de l'humor com a mínim peculiar...
Però quan el coneixes del tot és impossible no estimar-lo! és generós, dolç, intel·ligent, curiós i sobretot molt sincer. Ah, i té un culet impressionant. Així que com diu Amaral, me has ganado poquito a poco, i de seguida vaig ser molt feliç amb ell. Però des que som pares aquesta felicitat s'ha multiplicat per 1000 i és que és una delícia veure'l fer de pare. No és que no m'ho esperés, sabia que seria un gran pare, però és que ha superat totes les meves expectatives!
Quan vem començar a sortir jo sortia d'una relació dura i no n'hi deixava passar ni una. Encara em faig creus de la paciència que va tenir (i que té) amb mi. Junts n'hem passat de molt dures i ens n'hem sortit, així que espero arribar a viure amb el vellet verd que diu que serà.
T'ishtimo pichiruchi! Ah, i ja sé que et molestarà aquest post, però et fots!
Les meves filles adoren la peli de "El libro de la seva". Bé només miren les escenes 8 a 14, que és quan apareix el Baloo cantant i el Rey Louie. De fet si vull calmar-les (sobretot a la Erinn) només he de posar aquest tros, així que no es deuen enterar gens de la història. Us pot semblar exagerat però és totalment cert.
Es genial veure la cara que posa la Erinn quan veu al Baloo, li fa un somriure d'orella a orella.
Per mi és lo más vital!!!!! Disfruteu-lo!
Fa un temps va tenir una petita embòlia. Em va despertar la meva mare de matinada i em va dir que al meu pare li feia mal el braç. Jo vaig creure que tenia un atac de cor i hi vaig anar corrents. En realitat tenia un braç paralitzat, així com la resta d'aquella meitat del cos, parlava malament i no s'aguantava dret. Estava assegut al llit i jo em vaig asseure al seu costat i li vaig agafar la mà mentre ma mare es vestia (esperàvem una ambulància). Mai he sentit tanta impotència com en aquell moment. veia al meu pare més gran que mai, dèbil, vulnerable, malalt, i jo no sabia què fer. Només li agafava la mà. Va estar uns dies a l'hospital mentre li feien proves i tot bé. Havia estat un episodi aïllat i el seu sistema circulatori estava bé. Però el meu pare va deixar de ser el superhome que havia estat fins llavors.
La nit de dimarts a dimecres li va tornar a passar. Va ser molt menys important que l'altre cop, de seguida es va trobar millor i quan va venir el metge ja el va trobar bé. Al matí fins i tot va voler anar a treballar de manera normal i tots vem seguir amb la nostra rutina (ma mare a treballar, jo a comprar al mercat...). Però amb por. I la por no em deixa des de llavors. No és que estigui tancada a casa plorant ni res d'això, però cada cop que hi penso (i és bastant sovint) tinc molta por. Tinc por de perdre'l, de que les meves filles no el disfrutin com a avi i ell no les pugui disfrutar, que la meva mare perdi al seu marit. I no sé què fer. No sé com fer que no li passi, com fer que el meu pare sigui inmortal. Només se m'ha acudit posar-me sèria amb el tema del tabac i intentar disfrutar totes les estones que passi amb ell. I explicar-ho aquí per veure si parlant-ne em passa una mica la por.
Havia de baixar a Barcelona i no ho he fet per problemes amb la meva mare. Hem acabat enfadades...
La papilla de verdures de les meves filles s'havia fet malbé perque ahir no vaig recordar posar-la a la nevera i me n'he adonat quan ja se l'estaven menjant. He hagut de preparar un biberó corrents.
La Maria ha marranejant moltíssim amb la papilla de fruites i al final m'ha posat tan nerviosa que he deixat d'insistir i n'ha menjat molt poca.
La Erinn ha estat tontina tot el dia, no hi havia manera de calmar-la i es cansava de seguida de tot: de la manteta de jocs, de l'hamaquita, d'estar en braços...
En Víctor ha arribat gairebé a les 8 del vespre i l'he rebut amb retrets i molt mal humor. He agafat una rabieta i me n'he anat. L'he deixat sol amb les nenes i me n'he anat amb el cotxe a donar un volt per calmar-me.
Avui és un d'aquells dies que s'haurien de poder esborrar. Avui em sento la pitjor mare del món i ho dic de debò. Avui no m'agrado gens.
Així d'entrada la peli tenia força punts en contra: hi surten en Michael Caine, en Gary Oldman, l'Eric Roberts y en Christian Bale, quatre actors que no m'entussiasmen massa. Bé en el cas del Michael Caine li tinc un odi visceral que fa que no suporti cap pel·lícula on surti, no les puc veure, em resulta repulsiu. Igual em passa amb l'Eric Roberts. Amb el Gary Oldman no es tan exagerat, però Déu n'hi do i en Christian Bale és que el vaig veure a "America Psycho" i des de llavors sempre el veig com un pijo odiós (cosa que es pot interpretar com que és un gran actor), tot i que per mi és el millor Batman.
Les primeres dues hores de peli no m'han entusiasmat: massa persecucions i tirotejos pel meu gust (no sé què em passa però amb escenes així m'atabalo i no m'agraden). No parava de pensar que m'agradava més l'anterior, "Batman begins", que aquesta era massa "moderna" i l'anterior es veia com més "tradicional", no sé molt bé com explicar-ho. Però el final és una passada!!! M'ha encantat! Només per aquesta darrera mitja hora ha valgut la pena.
Altres coses que m'han agradat, doncs la Maggie Gyllenhaal, que té aquest aire d'estrella de Hollywood dels 50 que m'encanta (i surt amb un vestuari preciós!), el Morgan Freeman, que és un actor que m'agrada molt (curiós aquest cognom per un negre, d'on deu venir? en Víctor sempre m'ho comenta) i l'aire de patetisme del Joker, interpretat per Heath Ledger, tot i que m'esperava més pels comentaris de'n Forovid (no deixava de pensar en el Jack Nicholson). M'agrada també el personatge de Batman, des de la primera pel·lícula, aquest aire fosc que tan en Tim Burton com en Christopher Nolan li han donat i que en Joel Schumacher no va saber trobar.
Així doncs totalment recomenable. Apart m'ha agradat molt sortir els dos solets. Crec que ens va bé, encara que només sigui un cop al mes (al preu que està el cinema tampoc podem anar-hi cada dia). Potser per això, perque hi anem molt de tant en tant que ho disfruto tant. La propera peli la trio jo. Si encara està en cartellera m'agradaria anar a veure "Una palabra tuya". L'heu vist?
